HOME PREVINGUT VAL PER DOS

 

                En general, dels negocis o pactes polítics que es deixen enfilats amb quatre agulles se’n diu que en tenen la culpa les presses i la improvisació. No sempre, però, l’intríngulis de les fallides en els negocis i en els pactes polítics resulta tan simple d’explicar; encara que en la majoria de casos sigui veritat que ni es pot anar a preu fet per la vida ni a veure-les venir, fent “vistes” i deixant melics per lligar a cada cantonada. Tanmateix, és cert que allò de planificar tota l’estona – quadricular la vida, segons diuen els crítics del seny, l’especialitat dels alemanys –, no s’avé gaire amb el nostre tarannà llatí que, a part, d’una mica desmanegat i somiatruites, sovint també peca d’un pel histriònic. Els mediterranis ens estimem més viure al dia que planificar més enllà de l’endemà immediat, i preferim buscar solucions als problemes a mesura que aquests treuen el nas. El “carpe diem” ens encanta, des que el va inventar algun espavilat per apuntalar amb optimisme les crisis de depressió. Llàstima, però, que hi hagi un grapat massa important de gent que s’hi veu abocada per força, a viure al dia i comptar amb els dits de la mà. De fet, no vaga ni lleu de fer projectes a mig o llarg termini, quan es passen magres.

                D’altra banda, també per desgràcia, és cert que hi ha gent que tenint temps de sobres per prendre’s les coses amb calma, poc l’amoïna si hi ha més alternatives possibles ni, sobretot, en les conseqüències de prendre decisions precipitades i en calent. Encara que la gent avui té més estudis i en teoria més experiència la veritat és que al meu parer encara són massa els que no han escarmentat prou i segueixen pensant que “mentre un encàrrec (feina, servei o projecte) duri el temps d’anar a cobrar, ja n’hi ha prou”. Afortunadament, també n’hi ha uns quants que els fiascos els han desenganyat de combregar amb la filosofia de no trencar-se les banyes meditant pros i contres de les seves decisions, veient que els que la seguien acabaven fent la fi d’en “cagaelàstics”. Vet-aquí, però, que després de la pandèmia les ganes de preveure i de planificar cada detall ja no es cotitza, ni en la l’economia, ni en la política, ni gairebé en la vida domèstica, ja que el “carpe diem” ha fet un bon forat. El problema, però, a la meva manera de veure es que de les cada vegada les més nombroses “cagades”, tant en l’àmbit públic com en el privat, per no pensar-se les coses dues vegades i no preveure conseqüències i danys colaterals, ningú se’n fa responsable. Molts nyaps i fallides al llarg de la història de la humanitat han esdevingut perquè els que prenien les decisions, encimbellats en la intransigència o de la ignorància més arnades, continuen fen callar homes i dones carregades de raó que els adverteixen del seu error, de cara al futur.