LA GENT BONA I LA BONA GENT

                 Potser em direu: quina bajanada aquest tema que planteges avui! Que no vol dir el mateix una expressió que l’altra? Doncs no, hi ha més diferencies de les que es pot pensar a primera vista. Del col·lectiu “bona gent”, en genèric, tothom en forma part. Però, perquè a hom se’l consideri “gent bona”, en particular i de veritat, cal guanyar-s’ho i amb proves fefaents. Tothom neix bo, per definició. Malgrat, esclar, els que estan convençuts que un “pecat original” esquitxa la humanitat sense excepció d’ençà que un calçasses va ser expulsat del paradís, per queixalar una poma quan no tocava. Jo crec que naixem tots bona gent, si per cas de malparits ens en tornem. La maldat ningú la porta escrita al nas.

                 Per tant, a la meva manera de veure, perquè a hom se’l consideri una “bona persona” s’han de fer mèrits, més d’un sacrifici i bastants renuncies. Qui sap si per aquesta raó de “bones persones” cada dia en  n’hem més escassos. Si no hi esteu d’acord amb en sentit d’aquesta reflexió d’avui, em sap greu però no em fareu canviar d’opinió. Ara bé, Déu me’n guard de pensar que tothom ha de veure les coses com jo, ans al contrari: cadascú pot pensar com vulgui. Ostres!, una de les veutes que a vegades em pugen des de la panxa parlant-me en nom de la consciencia, ara mateix m’acaben de xiuxiuejar que amb el que acabo d’escriure he fet punts per guanyar-me el carnet de bona persona. Vas pel bon camí, però encara te’n  falta.