ENYORANT EL “VÓS”

 

            Em recordo d’un ple municipal a Berga, abans de la pandèmia, que en Francesc Ribera, alies “Titot”, cantant dels Brams i llavors regidor de la CUP, es va adreçar al batlle, l’històric convergent Gendrau dient-li de “vós”, estirabot que va provocar les rialles de tothom inclòs el propi interpel·lat, que s’hi va tornar amb sornegueria fent referència a que de “vós” només se’n tractava a la gent gran: “vostè, Ribera, és una mica més vell que jo...” li va etzibar l’ofès jove batlle.  Rovira i Virgili, que fou un acèrrim defensor de l’ús del “vós”, considerant que el “vostè” era propi de “senyors, mitjos-senyors i tres-quarts de senyor”, a les ciutats. Tant convençut n’estava, que va escriure fa quasi un segle al diari “La Publicitat” un editorial on no es mossegava la llengua: “Som enemics convençuts del “vostè”, no només perquè sigui una calca castellana, sinó perquè en la nostra llengua pren un so prim i inconscient, com de cartolina”. Els francesos, quan fan fer la revolució tallant caps d’aristòcrates i predicant igualtat i fraternitat a tremuja, no varen apostar perquè els nous ciutadans es diguessin de “tu”, sinó pel “monsenyor” gens proletari.

            A la meva manera de veure, doncs, constatar que totes les masses piquen i no és bo generalitzar en res; però, com que les mantenir les formes socials té la seva importància per a la convivència, qui sap si no seria una bona idea recuperar en les converses quotidianes i col·loquials el “vós” i eliminar definitivament el “vostè”, potser fins i tot el “tu” que en boca de segons qui pot semblar poc respectuós o, inclús, provocatiu. El “vós”, en canvi, és elegant i càlid, acompanya, amoroseix i, sobretot, no ofèn. Tanmateix, els exabruptes dels parlamentaris perdrien ferro i mala bava. Ho podríem provar una temporadeta per veure si ajuda a rebaixar el suflé dialèctic. L’escriptor Victor Alba, antic militant comunista, l’any 1984 es preguntava a “l’Avui” què se n’havia fet del “vós” que en temps de la república desplaçà el “vostè”, considerat pels obrers “una abominable mostra de servilisme”. Tanmateix, un referent de la concòrdia com era l’Espinás, es lamentava de l’empobriment col·loquial que significava la generalització entre el jovent, incloses criatures cada vegada més petites, del tuteig i es preguntava quins interessos estaven intoxicant la societat amb la tonteria de que tractar de “tu” a tothom com si fossin col·legues, inclosa la gent gran, feia les persones més demòcrates i més lliures.