A tothom li agrada manar. No ens fem trampes al
solitari negant-ho; el que passa és que no tothom en sap, de manar. I la
tragèdia és que qui vol manar sense saber-ne, o manar fent entrar els claus per
la cabota, acaba fent plorar les persones que l’envolten i amb les quals es
relaciona cada dia. Incloses aquelles que diu que s’estima. Francament, sobretot
a les persones que hom diu que s’estima no se les pot manar a tall d’arrancar
naps, si se’ls hi engargamella res per la força, ni se les tracta a baqueta. S’ha
de reconèixer que d’això de manar o de fer creure n'hi ha que en saben un pou perquè és com
si ho portessin a la massa de la sang i se’n surten sense ferir cap
susceptibilitat. Els que més en saben de manar són els que només els hi cal una
mirada perquè se’ls obeeixi sense aixecar la veu o, encara molt millor, que manen donant exemple de
com volen que es facin les coses.
Tanmateix, per desgràcia,
n’hi ha d’altres que a més de agrada’ls-hi manar, es consideren executors o
administradors d’una mena d’autoritat natural que els fa sentir dipositaris de
la veritat absoluta, i s’enceguen quan no aconsegueixen fer-se obeir. La
majoria de vegades, que els desobeeixin o no els en facin cas no és només perquè
manin a la babalà o que no sigui assenyat allò que demanen, sinó més aviat
perquè no se saben explicar o perquè són incapaços de fer o d'ensenyar a fer allò que volen que facin els altres. Si us trobeu amb algun d’aquests paios o paies, assegureu-vos
que es tracta de simples ignorants i no pas d’aprenents de talibans o de patriarques; perquè si fos així ja cal
que no badeu i que us calceu ben bé, ja que qualsevol moment poden convertir-se
en els dèspotes i mal xinats que porten dintre. Ara bé, a mi dels que no me’n
refiaria mai no és de cap d’aquests tarannàs que us he definit fins ara, sinó d’aquells
individus que semblen “aturats”, aparentment poc ambiciosos, que no aspiren a
la vida “a picar molt alt” però que, en definitiva, també els hi agrada manar una
mica, “tocar” un xic de poder, tenir en definitiva algú que depengui d’ells i a qui “donar
ordres”. Aquests, amics meus, són els pitjors manaires perquè si bé és cert que
no capgiraran el món, fastiguejaran déu i sa mare. Si en coneixeu cap, fugiu-ne
com de la pesta bubònica perquè us faran avorrir les ganes de creure en ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada