NO HI HA MAL QUE CENT ANYS DURI

 

             Us en recordeu de la pandèmia? Va costar uns quants dies domesticar l’angoixa i adaptar-nos al confinament, del qual només podíem lliurar-nos a l’hora d’un “recreo” condicionat: escalonat per trams d’edat, amb la condició de no allunar-nos de casa més enllà d’uns quants metres, llevat que haguéssim de treure el gos a passejar. Cap animalista no ho ha reivindicat, però una de les víctimes colaterals del coronavirus foren els pobres gossos que es treien a passejar més enllà de les seves necessitats fisiològiques, per justificar les “escapades” de diferents membres de la família reclosa per ordre del govern. Però, si ens hi vàrem adaptar a aquell “nou ordre”, al meu parer fou únicament per dues raons. En primer lloc, aquella experiència era tan nova i surrealista que de seguida la inventiva es va posar en marxa per matar les hores sense menjar-nos el coco: endreçar tots els racons de la casa, recuperar les tasques de bricolatge que havíem deixat empantanegades, arriscar-nos als fogons fent experiments culinaris i, sobretot, debutant com a directors o actors espontanis de vídeos domèstics d’una temàtica tan variada com esperpèntica.

         En segon lloc, perquè encara no havíem perdut la confiança en els governs pel que fa a les promeses de compensar-nos de les pèrdues econòmiques com a conseqüència d’haver prohibit totes les activitats productives no essencials, tancant la gent a casa a pany i forrellat. La gent volíem creure en els governs perquè ens constava que al principi no havien dictat les restriccions de la llibertat per gust sinó perquè estàvem acollonits i sobrepassats per les aclaparadores notícies que vomitava a totes hores la televisió i la ràdio: ancians que queien com mosques als geriàtrics, empestats en estat crític que no cabien en els saturats hospitals convencionals i que estaven condemnats a morir sols i a ser enterrats en la més terrible intimitat, sanitaris desesperats en adonar-se, impotents, que només amb paracetamols no se li feien ni pessigolles al virus, epidemiòlegs esverats perquè no acabaven ni de posar-se d’acord sobre per quan n’hi havia de tot plegat ... ¿Us en recordeu, o la nova amenaça sobrevinguda, que el conflicte d’Ucraïna acabi en un desastre nuclear ja ens ha obligat a passar de pantalla sense haver paït el dol per la pandèmia?  ¿O potser ens esborronen tant les conseqüències cada cop més evidents del canvi climàtic, i els pronòstics apocalíptics que circulen arreu sigui per as o per nefas perquè algú sembla tenir interès en fer-nos viure sempre amb l’ai al cos, que ja hem oblidat el que vàrem patir durant quasi tres anys? Els escèptics diuen que no n’hi ha per tant, que no hi ha mal que cent anys duri. I és possible que tinguin raó, però el problema es que si en general i d’una vegada no ens prenem en serio tot plegat, potser aquesta dita popular acabarà convertint-se en paper mullat.