MENTRE HI HA VIDA, HI HA ESPERANÇA

 

            És cert, que mentre hi hagi vida podem tenir esperança; però, només si som capaços de trencar el cercle viciós que mouen i ens emmurallen els anomenats mercats, la banca sense entranyes, les oligarquies i els populismes cada dia més extrems i ravatats, en comptes de prioritzar el benestar de les persones. Durant dècades els pressupostos nacionals dels països més desenvolupats (per gust i orgull) i els dels satèl·lits escolans d’amén (si us plau per força ), han destinat partides escandaloses a comprar armament cada vegada més sofisticat. I també ho és, d’escandalós i fastigós, que tots aquests països enlloc de procurar trobar recursos i de fer esforços per avançar desinteressadament en la investigació de malalties, en l’estudi d’energies renovables que facin sostenible el planeta, en plans de distribució de cabals perquè el tercer món superi les endèmiques bosses de pobresa i aprengui a gestionar autònomament el seu futur, sense dependre d’oenegés no sempre altruistes, ni de les almoines d’un primer món que s’ha dedicat, i encara s’hi dedica, a esprémer el suc de les riqueses naturals – des de les bosses de petroli i gas fins als jaciments de liti o brillants  –, deixant les economies d’aquests països explotats i violats fins a l’extenuació, amb la pell i l´os.

             Si es canviés de mentalitat i els països rics ajudessin enlloc d’ensorrar el tercer món, encara seria possible escombrar la crisi i sobreviure amb garanties al virus de la deshumanització que dotze apòstols – camuflats al darrera G-7 i d’altres institucions convençudes d’estar per sobre del bé i del mal i de tenir dret de cuixa il·limitat -, ens inoculen el virus de la globalització, imposant als ciutadans del món occidental un principi pervers i tòxic: “quan més títols de propietat, poder i diners acaparis, més valdràs i seràs respectat”. El problema és que si bé la filosofia de la globalització no discrimina en principi entre països pobres i països rics, a l’hora de la veritat passa que sempre són els col·lectius socials més dèbils, vulnerables, indefensos, influenciables i acollonits els que paguen els plats trencats i netegen la merda. Al rics, tant si ens referim a un país o a un individu, per molt que s’arruïnin sempre els hi queden rocs a la faixa per no acabar malparats i paraigües on aixoplugar-se; però, els que només depenen de les seves mans i de la seva iniciativa emprenedora per guanyar-se les garrofes i intentar viure i deixar viure amb dignitat i llibertat, ho tenen pelut per tenir esperança. Em trec el barret davant la clarividència del professor Niño-Becerra, després de llegir el seu llibre: “El futur, quin futur?”