RACISME O SIMPLE MALA EDUCACIÓ?

                Em pixo de riure quan comprovo que a tothom li ha donat per parlar de racisme a partir dels incidents en un camp de futbol, més o menys provocats per l’histrionisme d’un tal Vinicius que la sap  molt llarga. I m’ho agafo a tall de conya perquè no puc entendre com som tan pallussos de caure en el parany mediàtic d’atribuir a rampells de racisme el que pura i simplement es tracta d’una tremenda falta d’educació. O és que quan s’insulta a un jugador de color l’ofensa és més greu que quan l’ultratge va dirigit a un àrbitre blanc, per exemple? Als camps de futbol se sent de tot i no pas d’ara sinó de tota la vida, un vici que afecta a petits i grans; fan pena les paraules gruixudes i els penjaments que se senten durant un partit de categories infantils o juvenils. Hi ha sociòlegs bonistes que troben que els excessos verbals en un camp d’esports tenen vessants terapèutiques, en contribuir a desfogar-se les persones rebotant les seves frustracions o desenganys sobre terceres persones, sovint innocents completament de la mala astrugància que se les hi atribueix gratuïtament.

            Sumar-se a les condemnes del racisme en abstracte resulta fàcil i fins i tot gratificant, però condemnar els episodis flagrants de mala educació ja resulta més complicat, perquè fer-ho equivaldria a reconèixer que quelcom fem malament els responsables de l’educació de les nostres criatures. Perquè si algú es creu que la mala educació creix espontàniament està ben equivocat: de mal educat hom se’n torna, no hi neix. La mala educació no es cosa del pecat original sinó de la falta de preocupació o encert dels pares i mestres a l’hora de procurar que les criatures de qui n’eren responsables pugessin drets i amb les idees prou clares els conceptes democràtics bàsics per bastir societats lliures, ecològiques, empàtiques, solidaries, pacífiques i, sobretot, humanes. Una bona educació no s’ha de basar mai en imposar la disciplina més severa ni en fer empassar els dogmes a còpia de patacades. Segurament des de fa generacions que no hem sabut educar – ni a casa ni a l’escola – persones amb capacitat no només per assumir allò que els grans diuen que està bé o malament, sinó per distingir entre el bé i el mal i prendre lliurament les seves decisions sense pressions ni amenaces, tenint la informació més complerta i neutral possible a les mans. A la meva manera de veure, que ni pares ni educadors han trobat el desllorigador d’aquest problema de la mala educació en general, en són testimoni fefaent les xarxes socials convertides en clavegueres del mal gust, la mentida, l’escarni més fastigós i l’insult gratuït. Una mala educació, a més a més, tan covarda que s’empara en l’anonimat per tirar la pedra i amagar la mà. Ens esgarrifaríem de saber quantes persones que es piquen el pit tres cops al dia, no estarien disposades a “buidar el pap” pels descosits a les xarxes, si mai se sabés que són elles les que hi aboquen una merda concreta.