Em
pixo de riure quan comprovo que a tothom li ha donat per parlar de racisme a
partir dels incidents en un camp de futbol, més o menys provocats per l’histrionisme
d’un tal Vinicius que la sap molt
llarga. I m’ho agafo a tall de conya perquè no puc entendre com som tan
pallussos de caure en el parany mediàtic d’atribuir a rampells de racisme el
que pura i simplement es tracta d’una tremenda falta d’educació. O és que quan
s’insulta a un jugador de color l’ofensa és més greu que quan l’ultratge va
dirigit a un àrbitre blanc, per exemple? Als camps de futbol se sent de tot i
no pas d’ara sinó de tota la vida, un vici que afecta a petits i grans; fan
pena les paraules gruixudes i els penjaments que se senten durant un partit de
categories infantils o juvenils. Hi ha sociòlegs bonistes que troben que els excessos
verbals en un camp d’esports tenen vessants terapèutiques, en contribuir a desfogar-se
les persones rebotant les seves frustracions o desenganys sobre terceres
persones, sovint innocents completament de la mala astrugància que se les hi atribueix
gratuïtament.
Sumar-se
a les condemnes del racisme en abstracte resulta fàcil i fins i tot gratificant,
però condemnar els episodis flagrants de mala educació ja resulta més complicat,
perquè fer-ho equivaldria a reconèixer que quelcom fem malament els
responsables de l’educació de les nostres criatures. Perquè si algú es creu que
la mala educació creix espontàniament està ben equivocat: de mal educat hom se’n
torna, no hi neix. La mala educació no es cosa del pecat original sinó de la
falta de preocupació o encert dels pares i mestres a l’hora de procurar que les
criatures de qui n’eren responsables pugessin drets i amb les idees prou clares
els conceptes democràtics bàsics per bastir societats lliures, ecològiques,
empàtiques, solidaries, pacífiques i, sobretot, humanes. Una bona educació no s’ha
de basar mai en imposar la disciplina més severa ni en fer empassar els dogmes
a còpia de patacades. Segurament des de fa generacions que no hem sabut educar –
ni a casa ni a l’escola – persones amb capacitat no només per assumir allò que
els grans diuen que està bé o malament, sinó per distingir entre el bé i el mal
i prendre lliurament les seves decisions sense pressions ni amenaces, tenint la
informació més complerta i neutral possible a les mans. A la meva manera de
veure, que ni pares ni educadors han trobat el desllorigador d’aquest problema
de la mala educació en general, en són testimoni fefaent les xarxes socials
convertides en clavegueres del mal gust, la mentida, l’escarni més fastigós i l’insult
gratuït. Una mala educació, a més a més, tan covarda que s’empara en l’anonimat
per tirar la pedra i amagar la mà. Ens esgarrifaríem de saber quantes persones que
es piquen el pit tres cops al dia, no estarien disposades a “buidar el pap”
pels descosits a les xarxes, si mai se sabés que són elles les que hi aboquen
una merda concreta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada