És curiós que uns quants polítics i peixos grossos, i més de quatre famosos que venen el seu careto i unes quantes intimitats als paparazzis que paguin millor, tendeixin a pensar que només ells mereixen que se’ls hi respecti la vida privada i quan algú hi fica el nas posen el crit el cel. El que passa és que una persona que surt a l’aparador cada dia per as o per nefas, en general de vida privada en té poca; i està inclòs en el sou comportar-se com una persona decent, tant a la vida pública com a la intimitat. Per aquesta raó considero poc elegant que quan un d’aquests “mira’m però no em toquis” és enxampat in fraganti fent o dient el que no tocava – des d’afanar màsters falsos per inflar el currículum o caient en la mesquineria de fer broma amb les mides generoses de la pitrera d’una companya de treball – l’establishment al qual pertanyen li tregui ferro a la relliscada, al·legant que d’aquestes misèries no se n’ha de fer safareig perquè pertanyen a la vida privada de cadascú.
A la meva manera de veure, el problema és que si,
com diuen els que s’emparen en privilegis de classe perquè se’ls hi respecti la
seva vida privada, per deshonesta i poc edificant que sigui, volen dir que
aquest respecte no el pot exigir tothom? Per quina regla de tres no totes les
vides privades són sagrades? Em costa d’entendre, francament, que s’apuntin al dret
a la presumpció d’innocència aquells que creuen que en funció del seu estatus social
estan per sobre del bé i del mal, malgrat hagin estat enxampats amb les mans a
la massa, robant, maltractant o fugint després de tenir un accident conduint
mamat o drogat. De presumptes, res de res. Que a vegades, el llegir ens fa
perdre l’escriure, i de vida privada i presumpció d’innocència només se li pot
respectar a qui s’ho la mereix, entre d’altres raons perquè és el primer que els
hi respecta als altres la vida privada i la presumpció d’innocència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada