A vegades convé reposar i recordar sense presses aquelles coses agradables que ens han passat en temps reculats, potser remenant aquells calaixos de sastre que ni sabem exactament què hi guardem, sobretot en aquelles cases on hi ha viscut tota la vida més d’una generació. A les golfes o als racons de mals endreços de ben segur s’hi poden retrobar humils caixes de sabates farcides de fotografies o postals antigues, d’aquelles que emmagatzemen imatges i records d’abans de l’era digital. I amb sort, també recordatoris de batejos, casaments o funerals. Retrobar entre els dits aquests trofeus per a la memòria com qui esmicola una flor seca pot ser un entreteniment impagable, sobretot si es fa un d’aquets dies rúfols i migranyosos que ens fan sentir pansits.
Ara bé, no ens fem pel·lícules, que la vida només té un present, i el passat mai podrem fer-lo tornar com si no hagués passat el temps; però reviure’l amb erotisme sentimental ni és un vici, ni un pecat. Reviure records d’ahir ens pot ajudar a viure l'avui, sempre que no ens emborratxem tant de malenconia que ens repanxinguem en el passat oblidant l’incòmode present, el carpe diem i, sobretot, que exercitar la memòria a més a més ens faci avorrir l’interès i la curiositat pel que ens queda per veure. Encara que només de pensar-hi en el que ens espera, entremig de tanta profecia apocalíptica, ens faci tremolar.
Hola Josep Maria, tempus fugit, el futur desencoratxador. Millor el present i, concretament, el que ens envolta aprop.
ResponElimina