Com que el nostre sistema electoral no permet que qui tingui més vots governi automàticament, perquè no considera prou democràtic que sense acreditar majoria absoluta cap partit polític pugui exercir el poder, no queda altre remei que per garantir la governabilitat s'han de "fabricar" majories de conveniència, a base de consensos imaginatius o especulatius; això sí, evitant fer massa concessions que escantonin els principis programàtics dels "programes electorals" que ningú es llegeix, a vegades ni els mateixos candidats. El problema és que molt sovint, per no dir sempre, de les dificultats per pactar més que la fidelitat als programes en tenen la culpa els “egos” i les "incompatibilitats personals".
Qui és cap d’una llista guanyadora no es resigna fàcilment a fer un pas al costat per facilitar enteses, encara que amb el segon partit més votat s'estigui frec a frec. Però si no, també i encara amb més raó. Precisament perquè els pactes post-electorals no es basteixen sobre programes - valorant les coincidències més que no pas les discrepàncies ideològiques -, sinó sobre qui realment o aparentment tallarà el bacallà, els arranjaments o “apaños” com diuen els castellans duren el que duren, a vegades ni de Nadal a sant Esteve. Per aquesta raó, a la meva manera de veure, em sembla que s’hauria de trobar una fórmula més pragmàtica perquè qui acabin governant un país o un ajuntament siguin els més votats i més ben valorats pels ciutadans, no una macedònia de sigles per anar tirant de beta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada