Quan treballava, els meus companys de despatx tenien respecte de l’ordre i l’organització opinions molt diverses i, en alguns casos, inclús podríem qualificar-les de pintoresques. Des dels primmirats, que volien que la seva taula i per extensió tot l’espai de treball estigués sempre net com una patena; fins els de tarannà més baliga-balaga, que amuntegaven sobre l’escriptori la feina pendent de revisar en gavetes plenes de papers i que amuntegaven estratègicament pels racons, munts d’expedients en curs o per arxivar. Els experts en sistemes de producció suposo que tindrien, si els hi ho preguntéssim, opinions per tots els gustos sobre aquests comportaments, segurament moltes de contradictòries i algunes de força crítiques.
A la meva manera de veure, però, us asseguro que no heu de preocupar-vos si pequeu de desordenats, mentre sigueu capaços de trobar cada cosa que busqueu en un temps relativament curt: això voldrà dir que, en el pitjor dels supòsits, controleu el desordre i que no sou pas addictes a l’anarquia ni al passotisme, sinó al desordre ordenat. Inclús penso que se li pot trobar una vessant positiva a tot plegat, si ens ajuda a tenir els reflexes desvetllats i entrenats per recordar, en un moment donat, on vàrem posar aquell expedient, aquell llibre, les ulleres o les claus de casa... En el fons, si tenim tendència a ser una mica desendreçats cal que procurem no tornar-nos, tanmateix, desmemoriats això podria ésser considerat un síndrome preocupant. Per tant, féu com jo i espavileu-vos per aplicar un mètode d’endreça tan lògic i raonable com deixar cada cosa al lloc que, per sentit comú, hauria d’estar i on se us acudiria de buscar-la primer. Perquè ser desendreçat no pugui considerar-se un vici o un pecat, la manca d’ordre cal que respecti una certa rutina inspirada en la més elemental lògica i sentit comú, que no necessàriament per cadascú ha de ser igual i, potser, el vostre mètode no serveix a tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada