EL DINER NO FA LA FELICITAT

 

“Gran cuidado”!, com diria l’homenot Josep Pla en una de les seves expressions característiques, que els que van tenir la sort de conèixe’l li varen escoltat dotzena de vegades. Sobretot quan volia cridar l’atenció sobre les prèdiques d’una colla de moralistes de pacotilla, com ara els que afirmen com si fos paraula de Déu la frase amb que encapçalo la reflexió d’avui. Cada dia em desconcerten més alguns d’aquests paios sempre disposats a predicar allò en que no creuen, perquè se’ls hi veu el llautó d’una hora lluny. Però, tanmateix, em fan gràcia en veure els posats d’aquests hipòcrites quan es posen a pontificar:  em recorden aquells mestres tites de la meva infantesa que pretenien fer-nos recitar com cacatues lliçons apreses de memòria, sense entrar en detalls per fer-nos entendre el quid de la qüestió. O, per descomptat, els que des de la trona dominical tractaven de convèncer la parròquia més influenciable amb frases fetes i rodones, les quals per més vergonya sovint atribuïen a qui no corresponia fent-se els entesos.

     M’agradaria fer la prova del cotó-fluix amb aquells que divulguen el mantra de que qui té les butxaques ben plenes no és més feliç que qui, metafòricament parlant, no sap ni on caure mort. Conclusió: el diner no dona la felicitat! Comparteixo la interjecció del senyor Pla perquè cap dels que s’esgargamellen repetint semblants bajanades a tort i a dret, estic convençut que no arrufarien pas el nas si els plogués de sobte un sac de quartos. Per tant, he de pensar que els que fan córrer tanta fullaraca és perquè, com us deia, el que prediquen no s’ho acaben de creure ni ells. A la meva manera de veure, doncs, no m’empasso perquè no em consta que els apòstols de la doctrina que nega al diner cap influència sobre la felicitat, es facin l’estret quan es tracta d’aprofitar-se d’arreplegar un grapat de pela llarga que l’atzar o els tripijocs els hi hagi posat a l’abast. A més a més, per si de cas algú deixa caure que el diner que es guanya sense esforç tufeja, tenen preparat un segon mantra per tranquil·litzar-se la consciència i matar el cuc massa escrupolós: el caler no té color ni ideologia; el diner és diner i prou. El diner no dona la felicitat, però serveix per comprar coses, persones, influencies, consideració social i, en definitiva, poder. I per a molta gent, assolir qualsevol d’aquests objectius els fa immensament feliços, cosa que no consta en cas contrari.