dimecres, 7 d’abril del 2021

QUI ELS ENTENGUI QUE ELS COMPRI

Valguem Déu la que tenim armada després de la purga del diputat Cuevillas pel komintern de partit d’en Puigdemont. Ja us ho vaig avisar diumenge passat, però de totes les astracanades possibles en la carpa de circ en que s’ha convertit la política catalana des d’un temps ençà, no m’havia ni passat per la barretina que a un trofeu polític tan decoratiu, que feia tanta patxoca a l’aparador com era ni més ni menys que el mateix advocat defensor de l’emperador de Waterloo, se’l convidaria a prendre’s una cullerada d’oli de ricí. Però es veu que a JxCat com a Roma no paguen traïdors i, per tant, la sergenta major no ha tingut cap mirament en imposar disciplina i degradar tot un peix gros, suposo perquè escarmentin els que tinguin la temptació de cantar saragates per lliure i desafinant, quan el que toca és seguir al peu de la lletra el compàs de la partitura oficial. Perquè, no ens enganyéssim pas: si el diputat Cuevillas s’ha hagut d’empassar la purga ha estat per verbalitzar allò que pensava. És a dir, per exercir la llibertat d’expressió que les patums de JxCat prediquen, ara es veu que de cara a la galeria, que s’ha de respectar sempre, encara que no s’hi estigui d’acord.

El diputat Cuevillas – no sap pas en el vesper que es va ficar quan va decidir canviar la toga per la política – simplement va deixar caure una pregunta al vent en una entrevista: “Què és més eficaç per desgastar l’Estat espanyol? La confrontació quan no porta enlloc i deixar que ens inhabilitin sense pena ni glòria per una bestiesa”, o afluixar una mica. Bé, unes hores després que la sergenta major i el comissari polític Josep Costa el reptessin, va matisar allò de “bestiesa” però va ratificar el sentit d’allò que havia confessat, senzillament perquè ho pensava. M’agradaria saber quants de JxCat pensen com ell, però no tenen nassos per expressar-ho. A la meva manera de veure, som molts els ciutadans d’aquest país que coincidim exactament amb el seny del diputat Cuevillas, sobretot quan va insistir que “no estava d’acord amb actituds polítiques numantines, merament simbòliques”.

El problema que tenen els polítics d’aquest país - i suposo que els de molts altres, però a nosaltres ens dolen els de casa i són els que hem de criticar - és que no siguin coherents entre el que pensen quan no han de fingir i el que es veuen obligats a dir, per a no desafinar i mantenir la menjadora. Ni ha, per exemple, molts que pensen, com en Cuevillas, que el possibilisme en política és molt més agraït que no pas la confrontació. I per mostra, l’aixovar que cada dia van eixamplant els bascos gràcies als possibilistes murris del PNB, i les quantitats de llençols que a cada bugada s’estripen a Catalunya degut a la intransigència del "tot o res". El que va expressar en Cuevillas no és més que una confessió de sentit comú i de pragmatisme, però aquest escenari assenyat no està fet pels totalitaris. Com recordava ahir un diari, un altre totalitari, l’Alfonso Guerra, mantenia l’ordre en el seu partit al crit de: “quien se mueva, no sale en la foto”. En Cuevillas ja no hi sortirà més a la foto. Com li va passar al Santi Vila, que malgrat es va “enfrontar” a Madrid en el marc del litigi amb Sixena amb tota dignitat institucional, la multa que li van imposar els tribunals espanyols per “desobediència” se la va tenir de pagar hipotecant la casa, perquè estava a la llista negra del komintern.

De fet, igual com Cuevillas pensa l’anterior president del Parlament, el diputat Torrent, i per aquesta raó expressament el va humiliar Laura Borràs en la seva presa de possessió del càrrec, no agraint-li ni els serveis prestats, i marginant-lo de la foto en un acte de mesquinesa política que es podia ben estalviar. Ara tinc vertadera curiositat per veure si ERC, que últimament ha donat mostres més que eloqüents de que es decanta pel possibilisme i no per la confrontació, acaba de “fer-se gran” i basteix un executiu possibilista que governi de veritat per resoldre les vertaderes prioritats enlloc de fer volar coloms i brindant al sol, només pendents dels vents que bufin des de Waterloo. I també tinc curiositat per veure si la humiliació que li va fer JxCat al candidat Aragonés de tombar-li la investidura, els republicans no els hi faran empassar amb patates no recolzant la candidata domesticada per ocupar la cadira retirada a en Cuevillas. En política, les venjances també es serveixen fredes. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada