Follow by Email

dilluns, 26 d’abril de 2021

QUÈ SE N’HA FET D’AQUELLA DITA QUE TREBALLAR A UN BANC ERA PA PER LA VIDA?

Prop de 100.000 treballadors ha escombrat la Banca, des de la patacada del 2008, com a conseqüència de la histèrica i política desaparició de gran part de les Caixes d’Estalvis, del pecat de gola fastigosa dels peixos grossos del negoci financer per cruspir-se sense escrúpols els peixos més petits i del tancament despòtic de milers d’oficines a peu de carrer. Els cartells que anunciaven el que es feia passar com un harakiri d’oficines i de caixers automàtics acusats de ser un llast pel negoci, eren en realitat una esquela distribuïda entre als usuaris d’aquests serveis perquè anessin fent-se’n pagues que els temps havien canviat i caldria oblidar-se de certes rutines. Menys visibles, però tant o més importants, foren les prejubilacions, les baixes incentivades, els acomiadaments voluntaris o forçosos de personal.

Si bé els primers mesos, aquests processos es justificaven per la crisi i la pressa del govern seguint instruccions de Brussel·les perquè es fessin fusions bancàries terapèutiques, aviat es va reconèixer que darrera les reduccions de plantilla s'encalafornava un canvi brutal del model tecnològic, és a dir s’havia implantat descaradament la dictadura de la digitalització a tremuja. Els capitostos i els portaveus a sou venien la guatlla que el canvi estructural obeïa a que una part de la clientela feia servir cada vegada menys les oficines i que els marges de la banca, pobreta!, eren molt reduïts i, per tant, s’havien d’escanyar els costos com fos. Amb la boca petita, però, deixaven anar que les dimensions de les plantilles de la banca espanyola i europea d’abans de la pandèmia eren cosa del passat, que aquella banca ja no la veuríem més. Vet-aquí-lo, doncs, que se’ls hi ha acabat als pares aconsellar els fills que es col·loquin en un banc, encara que sigui començant per baix de tot, perquè treballar de bancari “és pa per la vida”. I aprofitant l'ocasió, els cervells pensants encolomaren a la pandèmia com excusa d'aquesta “nova normalitat bancària”.

Però, malgrat fos inevitable reajustar alguns serrells de les fusions, que no ens facin combregar amb rodes de molí amagant-nos que en realitat qui pagarà el pato de la reestructuració bancaria, a part dels treballadors passats per la pedra, serà una clientela que estava acostumada a un tracte personalitzat i a la comoditat de tenir una oficina prop de casa o al poble, per petit que fos. Una clientela, per cert, que no té més remei que “domiciliar” al banc els ingressos controlats de nòmines i pensions i els rebuts de consums, perquè l’època d’amagar els estalvis sota una rajola o que les companyies de serveis passin per casa a cobrar els rebuts, ja ha passat a la història. Aquesta petita reforma potser es podria entendre en funció d’un progrés enraonat, però que la direcció de CaixaBank després de l’absorció de Bankia plantegi als sindicats un “afinament” de la plantilla de l’ordre del 18,7%, és a dir, 8.291 persones, el major ERE de la història de la Banca espanyola i el tercer del sector empresarial després dels de Telefònica i Seat, ja són figues d'un altre paner. També es tancaran més de 1.500 oficines, un 27% del total.

I seguint l’estela del Santander i de CaixaBank, també s’hi ha afegit a la purga de personal el BBVA, aplicant la mateixa retòrica de les qüestions productives, organitzatives i econòmiques. Almenys CaixaBank ha tingut la decència de no remenar massa les pèrdues en el seu ERE, ja que va tancar amb beneficis l’exercici 2021 i els alts executius s'han embutxacat primes de no us explico. Sigui com sigui, tota aquesta moguda – que no serà la darrera – deixa la clientela amb calçotets si no s’espavila a adaptar-se a la digitalització, que si bé no dubto que resulta molt pràctica a les empreses i als professionals, per un sector determinat de clientela, no deixa de ser un maldecap important, ja que no tindrà altre remei que passar pel tub, sovint a canvi de perdre autonomia en haver de dependre de tercers per fer les gestions més elementals.

A la meva manera de veure, doncs, s’ha acabat aquella època que el negoci de la banca passava per “buscar” clients on fos per encolomar-los tota mena de “productes financers”, assegurances, les millors hipoteques i els serveis complementaris que calguessin. Per aquesta feina eren indispensables oficines i agents, però quan tota aquesta estratègia va petar a causa dels abusos i l’avarícia, ara sembla que el negoci de la banca ja no passa per tenir contenta i enganyada “la clientela morralla”, sinó perquè vagi ben servida la clientela més rentable i agraïda des dels llobarros fins als taurons. És llei de vida, i qui no s’hi adapti ja sap què li toca: saltar per la borda. El problema és si no se sap nadar.

Cap comentari:

Publica un comentari