Que no ens expliquin sopars de duro amb el ritme de vacunació, que mentre el vaccí no arribi a tot arreu, el primer món en que vivim no estarà lliure de perill fins que el tercer món no estigui immunitzat. I, per desgràcia, aquest objectiu queda bastant lluny d’aconseguir-se de manera imminent. Les opinions dels experts a sou de determinats interessos o la pura propaganda política no poden modificar els fets, perquè els fets són molt tossuts: les vacunes arribaran tard al tercer món igual com als sectors marginals del lumpen del primer món, i en algun cas potser en mal estat. I en tots els casos no pas gratis: qui subministri la vacuna exigirà com a mínim vassallatge polític. I és que si per cas s’accelera en un moment donat la vacunació dels tercermundistes no serà pas per solidaritat, ni perquè als històrics colonitzadors i depredadors d’aquells territoris proveïdors de recursos naturals perquè el primer món rutlli, se’ls hi hagin deixondit el bons sentiments, sinó per fintar possibles contagis dels esgarrapacristos que hi malviuen. Les coses com són, no féu escarafalls!
Si algun dia ens donés per dir les coses clares, sense embuts, ens estalviarem malentesos i fer-nos falses il·lusions sobre la bondat i la presumpta innocència de la cultura de la globalització. Els que la varen inspirar no ho feren per acabar amb la desigualtat al món ni per protegir millor el medi-ambient, sinó més aviat per impedir que els mandingues, els pàries o senzillament els pobres del tercer món i dels països que hi tenen un peu i mig, poguessin fer nosa als que no pertanyen al club dels selectes, dels “escollits” en opinió d’alguns il·luminats més perillosos que la tinya. Potser al darrera de tot plegat hi trobaríem la influència dels cabalístics i encriptats dotze apòstols de la llegenda, o potser no; però, de que hi ha un cervellet que barrina les decisions no en tingueu cap dubte.
La pandèmia comencen a controlar-la alguns països, mentre que en altres creix desbocada – el mateix podem dir del que passa a casa nostra i d’altres amb el poder més o menys descentralitzat, on cada comunitat autònoma és un petit regne de taifes –, però mentre no hi hagi una resposta global i coordinada mundial, els tres milions de morts (oficials) que s’han declarat fins ara al planeta, es quedaran curts a l’hora de passar comptes de veritat de la tragèdia. Qui sap si als dotze apòstols ja els hi està bé que es faci una bona esclarissada de personal, sobretot si qui se la carrega fort és aquell personal que històricament totes les civilitzacions anteriors han considerat “sobrer” o, en llenguatge de la burocràcia intel·lectual i econòmica globalitzada, “pèrdues amortitzables”.
I si és que ja els hi estigués bé, als dotze apòstol o a qui sigui que mou els fils, s’entén millor que permetessin sense posar-hi ordre que uns quants desguitarrats dirigents se n’en fotessin de la covid, dient barbaritats que van deixar perplexa la comunitat científica mundial, com la darrera en boca de l’impresentable Maduro proposant “gotes miraculoses”, igual com havia fet abans el líder mundial més carismàtic dels supremacistes i dictadors en potència, el propi Trump, que en mala versió pallasso es va decantar pels còctels de lleixiu enlloc de per les vacunes. Davant tot aquest desgavell, a la meva manera de veure, els que encara no ens hem begut l’enteniment i podem influir d’alguna manera en l’opinió, tenim l’obligació moral de fer costat a la comunitat científica que ens reitera, avui quasi amb desesperació, que d’aquesta pesta només hi ha dues maneres de sortir-se’n: confinant-nos o vacunant-nos.
I cap de les dues alternatives està exempta de riscos, tinguem-ho clar. El confinament o l’aïllament social, més o menys sever, estrangula l’economia i pot degradar la normalitat fins al punt de provocar disturbis cada vegada més freqüents, en veure que tancant-t’ho tot a pany i forrellat no es doblega definitivament el perill de contagi, sinó que només se l’entreté. La vacunació massiva, en canvi, s’ha demostrat eficaç precisament en els col·lectius més vulnerables i en general compleix amb les expectatives, malgrat escadusseres i estadísticament irrellevants seqüeles no desitjades. No tenim altre remei, doncs, que conformar-nos amb el mantra que s’està imposant com a consol assenyat: els riscos de la vacuna són infinitament menors al costat dels seus beneficis. Però no perdem de vista que si la vacunació no arriba a tothom, ni recuperarem la mobilitat ni la tranquil·litat, per molts salconduits sanitaris que s’inventin. La covid és un atac que fa trontollar tot el planeta i com a tal s’ha d’entomar. Tanmateix, el paper de les farmacèutiques poc disposades a cedir patents, els interessos comercials i polítics creats pels Estats i les lliçons que s’hagin aprés o no d’aquesta experiència per evitar que una pandèmia semblant es repeteixi, són assignatures dolorosament pendents. Que quedi clar també!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada