Quantes vegades hem pensat que si poguéssim tornar enrere, no actuaríem de la mateixa manera? És clar, quan li has vist el cul a la gallina..., em direu. Al meu avi li vaig sentir a dir moltes vegades: “si pogués tornar a néixer, amb l’experiència que porto desada ara, ningú em petaria la basa”. Llavors no ho podia entendre, vet-ho aquí perquè de la vida no en sabia gaire res. Però avui, llamp me mau!, m’adono de com hi tocava aquell home. En certa manera, esclar, puix no puc estar-me de preguntar si, en repassar la meva vida, arribés a la conclusió que un bon grapat de determinacions les prendria diferent o me’n desdiria d’haver-les pres, no acabaria sentint-se com una merda, després de comprovar com podia haver estat capaç d’equivocar-me tantes vegades? Sobretot si a part d’esguerrar la meva vida també ho havia fet amb la d’altres.
Arribat a aquesta reflexió, potser per recuperar l’autoestima podria recórrer a allò que va escriure el poeta anglès Alex Pope: “errar és humà, perdonar és diví, rectificar és de savis”. Posats a apuntalar la dignitat i l’enteniment d’exercir el dret a “tornar enrere”, també podria recordar que Franklin va confessar una vegada que ell no s’havia equivocat mai, el que li havia passat és que havia tingut deu mil idees que no van funcionar a la primera i va haver de rectificar. I per acabar d’arrodonir aquest raonament tranquil·litzador, Edison assegurava que cadascuna de les 200 bombetes que no van funcionar li van ensenyar en què s’havia equivocat, per millorar els càlculs en el següent intent. En fi, el cas que més em va frapar en aquesta qüestió del “rectificar” igual a “tornar enrere”, fou el testimoni de Stephen Hawking, el qual després d’haver sostingut durant dècades que l’altíssima densitat dels forats negres - cossos celestes diferents de la resta, amb una gravetat tan gran que ni la llum pot escapar de la seva proximitat - no permetia que res se n’escapés, poc abans de morir va rectificar la doctrina quan, juntament amb el físic Bekenstein, va demostrar que els forats negres desprenen una forma de radiació i, per tant, si que se’n pot fugir de la seva atracció.
Tanzin Kyosaki, infermera i monja budista, ha escrit un llibre en el què recull tretze anys de confidències de pacients de l’hospital on treballava, penedint-se abans de morir de no haver rectificat a temps el rumb de la seva vida. Segons ella, els penediments que va constatar durant aquesta llarga experiència es poden resumir en tres tipus de confessió. En primer lloc, “no haver viscut la vida que havien somniat”, posposant les coses que els abellien per més endavant acabaren per no fer-les mai. En segon lloc, “no haver compartit tot l’amor que tenien”, i per aquesta raó sentien una immensa frustració per no haver expressat tot el que haguessin volgut dir als seus éssers estimats. Per a alguns, això es traduïa en un senzill “t’estimo”, mentre que per a altres era una qüestió de no “baixar del burro”: no descobrir els sentiments per una qüestió d’orgull o de vergonya. I en tercer lloc, “no haver perdonat ni tancat les ferides i els comptes pendents”. Tanzin fa una proposta concreta en acabar el llibre: “imagina que et queda un any de vida. A qui trucaries? Què faries i diries per quedar en pau? De què et desdiries abans de morir? Doncs fes-ho ara, perquè no saps mai quan et pot arribar l’hora”.
Francament, si no ens caiguessin els anyells per reconèixer els errors comesos i rectificar-los, no obstant tornar radicalment enrere pot ésser difícil d’aconseguir, possiblement el món seria molt més suportable. Reconec que deu costar molt d’admetre que ens hàgim equivocat, sobretot quan tota o bona part de la nostra vida gira a l’entorn de determinades decisions precipitades, preses a sang calenta, inclús per despit, encegats pel fanatisme d’una ideologia o d’una religió. Si es pogués tirar enrere, quants de disbarats i ficades de pota dels governants encara s’estaria a temps d’aturar per estalviar patiments a les futures generacions? El problema és que això de baixar del burro no figura en els fulls de ruta dels que porten un rei al cos. El mantra de “sostenella y no enmendalla” encara està massa vigent entre la classe dirigent mundial i per aquesta raó assumptes tan cabdals com la cura del medi-ambient van pel camí del pedregar. I ja no parlem de conflictes polítics, econòmics i territorials que han tingut origen en decisions equivocades que els que les han preses potser mai estaran disposats a fer-se’n enrere per orgull. El que més m’emprenya és que molts dels culpables de prendre decisions dolentes, esperin a netejar-se la consciència penedint-se’n a misses dites, a vegades en un ridícul i mentider llibre de memòries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada