Enmig de qualsevol daltabaix, cataclisme o contratemps és quan més es necessiten respostes concretes i instruccions directes i convincents dels dirigents, per aixecar la moral de la gent sense fer tentines i combinar els esforços de tothom, per sortir-ne de la crisi el menys malparats possible. Doncs, vet-aquí que és això, precisament, el que trobo a faltar d’una manera alarmant en aquests moments tan delicats. Però el que em preocupa de veritat no és la manca de lideratge per negligència o desídia, que també, sinó principalment l’evidència que ningú sembla tenir les coses prou clares ni pel que fa a l’evolució de la pròpia pandèmia incloses les mutacions del virus, ni sobre les etapes de la desescalada cap a un simulacre de normalitat, ni sobretot com es pensa programar la recuperació de l’economia perquè no acabi en foc d’encenalls.
Si tinc aquesta sensació és perquè, començant per l’organisme que hauria de portar la batuta en aquestes circumstàncies, l’organització mundial de la salut, i passant pels diferents governs de la comunitat mundial i traient al cap a totes les capelletes de teòrics experts, com que no en tenen la certesa de res tothom tira pel dret, buscant-se la vida pel seu compte al recer d'amics i interessos creats. Gairebé preferiria que la causa del destarotament general a l’hora de donar respostes i consignes fos la mandra o la insolidaritat, però cada vegada més sospito la veritat de la manca de lideratge i d’unanimitat en les consignes: que en realitat ningú sap ben bé cap on s’ha de tirar per trobar la sortida d’aquest atzucac. I aquella angoixa que des de fa un any se’ns va entortolligar al cos, precisament ara que sembla que amb la vacunació s’obra una escletxa d’esperança. torna a ensopir-nos la boca de l’estómac amb gairebé tantes incerteses com teníem al començament de tot plegat.
Les preguntes que tossudes reboten sobre la taula sense trobar resposta, són tan elementals com indispensables per recuperar la tranquil·litat d’esperit i mirar amb il·lusió l’endemà del malson. Per exemple, ¿quan temps durarà la immunitat dels vaccins? ¿Quan podrem recuperar la vida social anant a sopar, a ballar o al teatre com abans? ¿Com serà possible rehabilitar la lliure circulació entre països, si mig planeta encara està infectat i s’haurien de confinar els seus habitants dintre llurs fronteres territorials qui sap fins quan? ¿Com es refarà l’economia i el comerç, si cada vegada més gent cau al pou de la misèria perquè no saben si podran reobrir els seus negocis o disposar d’un sou que els permeti sobreviure sense pidolar per menjar o per pagar un sostre? ¿Quan, com i qui en tocarà de calents a càrrec dels cèlebres fonts europeus, si sembla que no acaben d’arribar senzillament perquè els països rics i estalviadors del nord no s’afanyen a desbloquejar-los mentre no vegin clar que els països malgastadors del sud esborrin la fama de tenir les mans foradades? Etcètera i etcètera...
El reguitzell de preguntes sense resposta que podríem afegir a la llista ompliria amb escreix tres espais del blog, i encara potser ens quedaríem curts. Els únics que semblen tenir solucions per tot són els paràsits que pontifiquen a totes hores des de les tertúlies mediàtiques com si ho fessin ex-càtedra, quan la majoria no pas-sen de tenir un màster en supina ignorància i una addicció fastigosa al vici de parlar per parlar. Si no es garlés tant a la babalà, potser es desfaria la boira que enterboleix la llum. A la meva manera de veure, davant de tanta incertesa, a vegades honesta però massa sovint fruit d’una intoxicació provocada pels eterns pescadors en aigües tèrboles, seria fonamental seleccionar de qui n’hem de fer cas enmig d’aquest poti-poti.
Ja sé que les estadístiques diuen que una part molt important de la ciutadania desconfia dels polítics, però no tots són xarlatans ni escalfa-braguetes, n’hi ha molts que són bona gent, preparada i que toca de peus a terra, glopejant cada mati una dosi doble de sentit comú. El problema és que la seva veu assenyada sovint no es percep entre la cridòria dels histèrics, hiperventilats i populistes que acaparen l’escenari. Hem de separar el blat de la palla i fer la prova del cotó-fluix del sentit comú a uns quants que pretenen liderar-nos, sent més burros que una sabata. És essencial per trobar la sortida que apartem del camí aquells que fan nosa enlloc d’il·luminar i tibar del carro. Si no fem cadascú aquest esforç de selecció de líders pràctics i honestos, nets de fanatismes ideològics o identitaris, de qui refiar-nos ho tenim malparat per recuperar la normalitat, en tots els sentits. Almenys és el com jo penso.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada