Avui que s’escau dimarts i tretze és un bon dia per parlar de supersticions i oblidar-nos per unes hores de les xerrameques sobre vacunes, covid i política. La psicologia estudia la superstició per veure com influeix en les persones o com les creences modifiquen la conducta. Trastorns mentals, com l’esquizofrènia, l’autisme o els maníacs-depressius, diuen que porten associats una important quota de superstició sobre el risc de no seguir determinats comportaments rutinaris, que actuïn com una mena de ritual de protecció. De supersticions, en trobareu en totes les civilitzacions per reculats que siguin els temps on cerqueu. Un dels pobles més supersticiós era el romà.
Els romans estaven convençuts que els déus els avisaven i els feien estar a l’aguait mitjançant presagis; i per ells era un mal presagi, per exemple, que un gos negre entrés a casa - curiosament, avui de qui ens hem de resguardar els dels gats negres -, i de que una serp no travessés el pati, de que una rata no fes un forat en un sac de farina, de que un corb volés a prop de la teulada o de que no aparegués un mussol o una àguila, doncs predeien desgràcies. En canvi, les abelles simbo-litzen la benevolència dels déus i porten bona sort; en la tradició cristiana, l’abella és l’emblema de Crist, perquè s’associen els tres mesos d’hivern en què les abelles romanen tancades en els ruscos amb els tres dies que Crist va trigar a ressuscitar.
La paraula superstició resulta un concepte pelut de definir. En primer lloc, perquè pretén designar quelcom que no és “perceptible”, com un objecte físic que es pot agafar o palpar. Però, sobretot, perquè es tracta d’un concepte subjectiu que cadascú, com deia a l’encapçalament, l’enfila com li rota. La senyora etimologia ens il·lustra que el mot en qüestió prové del llatí “super-stare”, que en cristià significaria “romandre sobre del cap”. Vaja, com una mena d’espasa de Damocles! Les persones sempre hem tingut necessitat de saber el perquè de les coses, de qüestionar-les, de posar-les en dubte; però, en èpoques reculades especular i plantejar escrúpols existencials, en el marc d’una societat poc culta, i reprimida per les monarquies totpoderoses i, sobretot, per una església aclaparadorament tòxica, era motiu de repressió.
Aleshores, els successos “rars” o inexplicables acabaven atribuint-se a la bruixeria, la màgia o al dimoni. El ramat adoctrinat per la religió, culpava sovint persones innocents de portar problemes que, naturalment, resolien els sacerdots o els fetillers amb exorcismes; però, també amb massa freqüència, enmig d’un bassal de sang. I gairebé sempre, amb excuses de mal pagador, individus intel·ligents de la tribu o de la comunitat eren eliminats pels poderosos. Afortunadament, ara les coses són diferents. El nivell cultural i educatiu de la societat en general, els avenços científics i la tecnologia qüestionen o desmunten les supersticions. Moltes de les creences que fa uns segles feien rossegar les ungles als nostres besavis, ara tenen una o més respostes científicament verificables. La tecnologia ens fa la vida més fàcil i senzilla; però, no evita que alguns encara es mirin de reüll els dimarts que cauen en 13.
Tanmateix, però, caldria distingir entre els activistes de la superstició, potser perquè explotar-la és el seu modus-vivendi, i els simples “maniàtics per si de cas”. Per si de cas no trencar un mirall o evitar passar dessota una escala, possiblement sigui una simple mania; ara bé, posar el pa mirant cap a baix a la taula, no aixecar-se del llit mai amb el peu esquerre o estar-se d’obrir un paraigües sota sostre, ja començaria a ser preocupant. Però, encara trobareu gent que està al tanto de certes bones costums domèstiques que porten sort, com per exemple tenir una mata de julivert plantada en una torreta a la cuina, estirar les orelles de qui fa anys, apagar d’una bufada totes les espelmes d’un pastís d’aniversari, posar cactus a les finestres o una ferradura darrere la porta i portar una pota de conill a la senalla, dir “jesús” després d’un esternut o tapar-se la boca al badallar...
No acabaríem el repertori de coses que porten bona sort, segons les diferents creences populars. N’hi ha per triar i remenar. En qualsevol cas, també trobaríem gent que no suporta se la tingui per supersticiosa, però que si els cau el saler a terra tremolen i “per si de cas” es vacunen escampant-se polsos de sal sobre l’espatlla esquerra. En canvi, aquella dita que trobar un trèvol de quatre fulles portava sort, segons els entesos no n’hi ha per tant: els efectes duren quatre dies. En fi, que aquesta reflexió distesa d’avui us distregui de les noticies alarmistes i de les prediccions apocalíptiques que alguns piròmans de la calma fan córrer irresponsablement.
“Ritual de Protecció” ETS DELS MEUS!
ResponElimina