LES CUES PER COMPRAR UNA ROSA

La passada diada de sant Jordi entre moltes altres característiques que mereixen comentar-se, al meu parer n’hi ha tres que sobresurten per damunt de totes les altres constatacions, fets o anècdotes, com en vulgueu dir que varen sorprendre’ns. En primer lloc, la gentada que va sortir al carrer de manera ordenada i disciplinada, per “respirar” a ple pulmó un cert oratge de la llibertat condicionada en que la població viu i sembla haver-se acostumat estoicament, tot i que el cap no acabi mai de barrinar dreceres per recuperar la normalitat que teníem. En segon lloc, la “burla maquiavèl·lica” que significa per a una societat catalana que té prohibit parlar de presos polítics, que unes quantes mostres d’aquests personatges injustament represaliats per defensar les seves idees polítiques, es passegessin entre la gent per signar llibres on confirmaven aquestes idees, fins que s’acabés l’hora del recreo i haguessin de tornar a la garjola. I en tercer lloc, que hi hagués tanta gent disposada a fer dues hores cua o més per comprar una rosa o un llibre, i expressar a algú que l’amor i l’afecte en temps de pandèmia no es marceixen.

No sé si la vida social que va esclatar espontàniament a tot arreu afectarà o no els maleïts comptadors del virus; en tot cas, el goig i la vida que es podia llegir en tots els ulls reflectien perfectament els somriures segrestats darrera les mascaretes. Era impossible, però, no adonar-se que en temps de pandèmia per molts esforços que es facin per semblar que no passa res, passa i molt. La xerinola de les parades on es venien roses solidaries de tota mena o com a penyora de pagar-se viatges de fi de curs o també com a recordatori dels partits polítics i sindicats, es notava a faltar. Com, sobretot, les corrues de mainada de les escoles, que envaïen cada any la fira del llibre i de la rosa, agafats de la mà els més petits i acompanyats de mestres, i amb la seva cridòria afegien vida i ingenuïtat a la commemoració de la victòria del cavaller sobre un drac que, vés a saber, la imaginació d’alguns menuts potser assimilava amb el covid d'aquella època llegendària.

En fi, la commemoració de sant Jordi enguany va deixar mig content tothom, però no perquè semblés que aquí no passava res sinó perquè comparat amb el confinament domiciliari de l’any passat, la modesta recuperació de la llibertat es valorava més que pel que realment era pel que representava, sobretot amb la vista posada en demà dilluns que com que afluixaran tot un reguitzell de prohibicions alguns ja pensen a deixar el símbol principal de l’opressió, la mascareta, a casa.

A la meva manera de veure, encara no és hora d’engegar els coloms a volar perquè queden moltes incògnites per resoldre. I la història ens ensenya que el pitjor dels temps de pandèmia són els endemàs, quan arriba el moment de fer balanç, comprovar tot el que s’ha trencat i prendre decisions per refer-se’n. A mi em preocupa i molt si s’està preparat per enfocar la inevitable “nova normalitat” com una oportunitat de refer els errors que van portar la pandèmia, o simplement ens conformarem clonant la “vella normalitat” per tornar-los a repetir. De les decisions que es prenguin ara en dependrà el futur de vàries generacions. Qui ha de prendre la iniciativa per no ensopegar demà en la mateixa pedra? Aquesta és la mare dels ous: que miro amunt i avall i tinc la impressió que en aquesta assignatura no només anem coixos, sinó que el més calent és a l’aigüera.