Ja podeu anar fent conya de la política de “peix al cove” amb la que els bascos, sense ensenyar les dents més del compte ni amagant a la faixa la carta de la confrontació permanent, sinó buscant fer-se sempre necessaris, han aconseguit els darrers anys – tant amb en Rajoy com amb en Sanchez al govern – “cobrar-se” a bon preu els “favors” que els hi ha fet. Ara fa quatre dies han afegit a les competències autonòmiques la transferència que, després de mantenir intocable el concert econòmic, més gràcia els fa: la gestió de la política penitenciària aplicable a les presons situades en el seu territori. Com si diguéssim la joia de la corona, tenint en compte el context.
Sense perdre el temps en estirabots pirotècnics ni en amenaces eixorques, els bascos han posat sempre les cartes damunt la taula sense escrúpols ni mitges tintes: a tot hora estan disposats a donar un cop de mà al govern central de torn, sempre que aquest tingui clar que res es dona de franc i que cada crossa per governar té un preu. Tanmateix, els bascos no fien i per tant les promeses no són per ells moneda de canvi: no mouen un dit si no cobren trinco-trinco d'antuvi la paga acordada. Ben al revés de la bona fe d’altres, i no senyalo ningú, als que encara els hi estan marejant la perdiu amb la promesa d’una taula de diàleg “per parlar de tot”, mentre ja han investit un president de govern, li han aprovat varies lleis, inclosos els pressupostos generals, a compte d’un pagaré sense data d’execució i potser sense fondos. El meu avi, no sé aquests “innocents” negociadors en tenien, m’ho va engargamellar sense embuts: music pagat fa mal so. La llàstima és que de la saviesa i experiència dels avis se’n passa massa olímpicament.
Amb els bascos aquesta qüestió de la taula de diàleg ja estaria en dansa. I és que aquests paios del nord les pelen diferent les transaccions “comercials” amb el govern. Que són “diferents” en l'estil de fer tractes jo sempre ho he tingut clar, però ara resulta que un estudi realitzat per investigadors de la Pompeu Fabra i de l’Institut de Biologia Evolutiva, ha confirmat la “singularitat genètica” dels bascos que, segons aquesta investigació, s’explicaria pels seus llargs períodes d’aïllament i per la poca barreja amb altres poblacions. Es tracta del “mostreig geogràfic més exhaustiu fet fins ara de la població basca, amb més de 600 mil marcadors genètics al llarg de tot el genoma per a cada individu”. La investigació ha comparat els bascos amb altres pobles europeus actuals i també amb dades de l’ADN antic.
Com que no us vull ennuvolar el cap amb xifres científiques que a tots ens venen grans, diguem que la conclusió de l’estudi és que “els bascos tenen una composició genètica amb bastants diferències pel que fa al conjunt de ciutadans d’Europa, que sembla ser un continent, genèticament parlant “molt homogeni”. Mira-te’ls els bascos, que amagat s’ho portaven! En tot cas, si algú de vosaltres va tenir ocasió de llegir a “La Vanguardia” la entrevista que li va fer l’Enric Juliana al president del PNB, Andoni Ortuzar, que us recomano, tindrà clara aquesta diferent manera d’entendre la tàctica del “peix al cove” de la qual us parlava al principi.
Per cert, i canviant de tema, ara hi ha molts científics que els hi ha donat per investigar sobre aspectes genètics curiosos i singulars del comportament dels humans, inclús estudiant els seus referents més propers seguint la teoria de l’evolució: els goril·les. Just també a un investigador català, de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona, es veu que li treia la son descobrir la raó per la qual els grans simis es donen cops al pit, en pla rei del mambo. Si féu memòria de quan anàveu al zoo, potser recordareu aquell gest característic de l’entranyable Floquet de Neu picant-se el pit amb tanta fal·lera que ho interpretàvem com una demostració de força i de reivindicació del seu status social, com si digués: “sóc el puto amo”. Doncs es veu que no, vet-ho-aquí! Segons aquesta investigació quan un goril·la es pica el pit emet uns sons des del seu tòrax que li serveixen per comunicar-se amb les femelles i els rivals. Veieu el que us dic sempre? Si pareu bé les orelles no us en anireu mai a dormir sense saber-ne una de nova i fresca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada