LA DARRERA OCURRÈNCIA SOBRE PENSIONS

El ministre del ram ja s’ha despenjat amb el primer ciri trencat de la seva legislatura. Amb la qüestió de les pensions passa igual com amb l’ensenyament: que cada vegada que canvia el titular del ministeri, ens sorprenen amb una nova proposta de reforma. Quan als països endreçats les lleis que funcionen no es toquen o es fa amb pinces, aquí som tan inquiets que qui no té "cul d’en Jaumet" sembla que pateixi del "mal de sant Vito", cada vegada que hi ha relleu ministerial el nou escarràs es treu il·lusionat de la txistera com si fos un conill màgic, la seva particular recepta per resoldre problemes tan peliaguts com el de les pensions i el de l’ensenyament. El problema és que després de tants anys d’embastar reformes que es desinflen soles i caduquen en quatre dies, els autèntics problemes de fons de l’educació i de les jubilacions continuen sense resoldre’s.

A la meva manera de veure, per encarrilar el futur de les pensions fa temps que hagués calgut deixar-se de punyetes i agafar el toro per les banyes quan encara era possible redreçar la situació, però com que tothom tenia mandra de mullar-s’hi a fons per trobar solucions que garantissin els compromisos de l’Estat amb els pensionistes d’avui, i assegurar una fórmula sostenible perquè els pensionistes de demà no s’haguessin de retirar amb un mà al davant i una altra al darrera. Els polítics miops mai varen tenir el coratge de posar les cartes sobre la taula, sinó que preferiren fer-se trampes al solitari, vivint de beta mentre a la guardiola del sistema de pensions hi havia prou coixí com per amorosir la tendència a fer fallida. En bona part, la manca de valentia era deguda a la supina preparació com estadistes de la majoria de dirigents en general. Perquè no critico només als nostres, que d’aquestes “faves” se n’escaldufaven arreu d'Europa, si fa o no fa. Per aquesta raó, a tants països cada dos per tres els carrers se’ls hi omplen de jubilats en defensa dels seus drets adquirits i en previsió de retallades, a la mínima que badin i baixin la guàrdia.

Com que en aquest país allò que coneixem per “opinió pública” acostuma a tenir memòria de peix, i la classe política té la pèssima costum de penjar medalles a qui no li toca, em sembla just recordar que va ésser la Minoria Catalana - la d'aquells convergents avui injustament triturats a la paperera de la història -, que el 6 d’abril de 1995, presentà al Congrés dels Diputats una proposició no de llei referent a “l'anàlisi dels problemes estructurals del sistema de seguretat social i de les principals reformes que s'haurien d'es-cometre”, que va acabar convertint-se en la inspiració del Pacte de Toledo. Més endavant, els populars de l’Aznar van intentar apropiar-se’n la paternitat de la iniciativa, però va ser com moltes altres vegades va passar en qüestions d’Estat a Espanya, que la Minoria Catalana liderada per en Pujol va cridar l’atenció i posà el dit a la nafra avisant que el preocupant descens de les cotitzacions i l’alarmant increment de la despesa, posaven en perill l'estabilitat del tinglado.

A més a més, en un període de crisi econòmica moltes empreses havien apostat per l’asèptica jubilació anticipada com a drecera per reestructurar a la brava plantilles improductives, envellides i sobredimensionades. Si hi afegim a aquest panorama l’atur estructural agrari i un alt grau de frau en les cotitzacions, es fa palès que el sistema de pensions estava sotmès a una pressió cada vegada més histèrica, a mesura que la guardiola s’anava esllanguint mentre un Pacte de Toledo feia tots els papers de l’auca per justificar la seva covardia tàctica de prendre'n nota però no decisions. Un Pacte que era una bona eina de treball per traçar una reforma valenta i imaginativa que no passés per congelar o retallar les pensions, obeint mansos a Brussel·les quan toqués el pito. L’única sortida, que ja s’hauria d’haver pres fa dos dècades, per garantir la viabilitat del sistema de pensions era l’augment progressiu de l’edat de jubilació i establir el finançament mixt (públic i privat) de les futures pensions. Mentrestant, durant un període transitori, garantir a través dels pressupostos generals el poder adquisitiu de les pensions en vigor. Tanmateix, depurar el sistema de manera que quedés perfectament delimitat el territori de pensions contributives i no contributives, per evitar la “contaminació” de les contributives amb pensions que en realitat són subsidis i ajudes conjunturals, de naturalesa política.

Mentre no es posi fil a l’agulla en aquest sentit, totes les iniciatives per més ben intencionades que siguin, no passaran d’ocurrències i sargits. Pel que fa a la proposta del ministre actual, d’incentivar l’endarreriment de la jubilació a base de primes, seria una bona idea si institucionalitzés una fórmula per aprofitar l’experiència professional en determinats oficis en perill d’extinció. Però els trets no van en aquesta direcció. I una vegada més, no passa d’una “ocurrència” per marejar la perdiu i apostar a la política dels estruços: qui dia passa, anys empeny. O a la dels cínics: el darrer que passi, que tanqui la porta i apagui el llum. Són faves comptades.