L’Arcadi Oliveras que ahir ens va deixar és un d’aquells homes carregats de raó, com en Xirinacs o en Raimon Panikkar, a qui no sempre se’ls en fa cas, i que massa sovint es mira de tapa’ls-hi la boca. Les bones persones com ells, quan ens deixen, el millor comiat que es mereixen és no oblidar-nos d’allò que deien, creien i ensenyaven. Però mentre algú els hi manlleva els pensaments, descansen en pau en adonar-se, des d’allà on reposin, que en els seus somnis també hi somnien d’altres, que no els deixaran oblidar. Les persones bones no moren mentre algú continuí estimant-les i, en el cas de personatges com l’Arcadi, mentre algú en faci memòria de les seves idees i lliçons, esdevenen immortals. En homenatge, doncs, a l’Arcadi us proposo que avui dediquem la reflexió a recordar allò que pensava en algunes matèries de roent actualitat:
“Tots els homes i dones tenim els mateixos drets o els hauríem de tenir, i som iguals o hauríem de ser iguals, en oportunitats i desenvolupament de la vida. I, per tant, no hauríem de pensar que hi ha jerarquies ni que ningú està per damunt dels altres o té autoritat sobre els altres, a menys que de manera democràtica se li hagi delegat. Però encara que sigui així, que tingui una autoritat delegada, ha de ser sota control i vigilància de qui li ha delegat. La democràcia és molt fràgil, potser per la mateixa naturalesa egoista i individualista de la persona, però només és construeix exercint-la”.
“Jo no vaig estudiar econòmiques perquè els rics en fossin més del que ja ho són, sinó precisament per veure què es pot fer per treure de pobres els més pobres, davant un sistema tan injust com en el que vivim. I, curiosament, la primera consciència anticapitalista em va néixer en el moment de ser empresari, quan vaig heretar l’empresa del meu pare, que ja començava a estar descapitalitzada i la meva gran preocupació era com pagar els sous de les persones que hi treballaven”.
“Un dels grans poders fàctics és el poder financer, en el qual les grans fortunes, les grans empreses, els grans partits i corporacions estan implicats, i per això no canvien. I aquí entrem en un terreny pantanós: controlar els bancs i controlar els paradisos fiscals. Els bancs ja fa massa temps que hem deixat que campin al seu aire. Sempre he dit que els banquers tenen dret a cobrar una plusvàlua per la feina que fan, però una cosa és això i l’altra els interessos desmesurats que es demanen per a qualsevol préstec. L’únic interès justificable seria el de la inflació".
“Avui, amb tot el mapa que tenim de morts a la Mediterrània, hem de tornar-nos a preguntar on queda la dignitat humana i sobretot què ha passat amb el dret d’asil? Com pot ser que es deixin morir a la mar milers de persones que arriben en unes condicions inhumanes i que fins i tot uns governs facin malabars per no deixar atracar a les seves costes els vaixells que salven vides? On hem anat a parar? On queda la dignitat? O millor dit: on queda la humanitat?
“Quan vols fer una cosa nova has d’explicar què vols fer: què serà, quina estructura tindrà, com s’abordaran les polítiques i els temes que ha de contenir. En el cas del procés a la independència de Catalunya no hi va haver una proposta que definís clarament què havia de ser o com havia de ser aquesta nova República que estàvem sotmetent a referèndum. Es tractaria que es pogués demostrar que la independència de Catalunya pot anar més enllà de crear un símil d’estat com l’Estat espanyol. Això mai! Caldria que la nova República demostrés que pot tenir un sistema econòmic diferent, que pot ser fraternal, que protegís els més febles, que tingués un bon sistema de pensions, que cuidés l’entorn i el medi ambient, que pogués practicar, en definitiva, una democràcia real i que promogués la vida digna de tothom”.
“Per mi la monarquia, en general, només representa dues coses: una institució ancorada en el passat i que sempre viola els drets humans. Encara que algunes monarquies ens semblin més «arregladetes» o aparentment més modernes, fins i tot aquestes violen els drets humans. I ho fan des del moment en què es col·loca una família per damunt de la resta de famílies del país. La Declaració Universal dels Drets Humans no ens diu que tots som iguals?”
I així podríem continuar i continuar tibant de cites en aquesta mena de vetlla respectuosa i improvisada, perquè l’Arcadi no parava de somniar. I, a més, n’era conscient que malgrat ell no els veiés mai realitzats els seus somnis, no perdia l’esperança que els que li anessin al darrere sí que ho aconseguissin. Per aquesta raó crec que li agradaria que l’acomiadés amb aquesta cançó de l’Albert Pla: “Si algun dia tu anessis a dormir, i volguessis tenir els somnis més guapíssims que es poguessin tenir, espera només a que sigui de nit. Obre la finestra i mira al cel” Si ho féu aquesta nit i teniu la sort que no estigui ennuvolat, potser veureu l’Arcadi penjat d’algun estel somrient-vos amb aquell seu posat entre murri i sorneguer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada