Follow by Email

diumenge, 18 d’abril de 2021

CASAMENT A L’UCI

 

Que la vida dona tombs inesperats i quasi imprevisibles en dona fe el relat, manllevat de la vida real, que he escollit per recrear la reflexió amable d’avui diumenge; com si es tractés de reproduir el tarannà d’una d’aquelles “pàgines viscudes” que l’inoblidable Folch i Torres tibava admirablement de la realitat quotidiana que l’envoltava, per fer bullir l’olla del memorable Patufet. El cas és que, en plena crisi del coronavirus, a l’hospital Verge de la Cinta, de Tortosa, el personal que no estava de baixa i que anava de bòlit per atrapar la sobre-feina que se’ls hi presentava aquell dia, va quedar ben parat quan el director mèdic va prendre una decisió sense precedents: va donar ordres que a un dels box de la unitat de cures intensives s’improvisés l’escenari d’un casament d’urgència. Això sí, va afegir que dels preparatius ningú de fora de l’hospital en tenia de fer res i, per tant, que el sanitaris que hi participessin en aquell casament segons com es miri pòstum, tenien de tenir la boca closa fins que tot hagués recuperat la normalitat, ja que aquella cerimònia en plena pandèmia algun puntimirat punyeter vés que no enredés la troca, buscant-li tres peus al gat.

Però el que es temia de veritat el director, i no anava gens desencaminat considerant que de notícies excepcionals com aquella no en passen cada dia, és que si se’n feia massa safareig la ja trasbalsada pau i tranquil·litat de l’hospital quedaria més pertorbada per la xerrameca mediàtica, àvida de xafardejar sobre un moment tan íntim com dramàtic d’una parella de malalts. El llits dels nuvis els van ajuntar temporalment al mateix box, el temps just per complimentar administrativament un ritual el més sobri possible, ja que ambdós estaven en capella de ser intubats per entomar, plenament conscients malgrat tot, la fase crítica d’una malaltia que tots els reunit sabien, inclosos ells mateixos, que els acostava més a escoltar absoltes que no pas marxes nupcials. Tant és així que, sense musica ni fotògrafs, ni parafernàlia, un cop van confirmar al senyor jutge la seva determinació de convertir-se en marit i muller, contestant amb un gest ambigu i cansat que substituïa l'enèrgic i característic “si vull” de rutina. En varen donar testimoni del posat afirmatiu un grapat de metges i infermeres, amb aplaudiments silenciosos però carregats d’emoció, mentre el senyor jutge declarava la parella matrimoni de fet i de dret, tot empassant-se l’afegitó protocol·lari però macabre en aquelles circumstàncies, de “fins que la mort us separi”.

La dona, pobreta, ja no s’ha despertat del seu al·lucinant viatge de noces entre coto-fluixos i cures pal·liatives; però l’home sembla que se’n sortirà del tropell, si bé li costarà temps oblidar-se’n d’aquella cerimònia pòstuma al box hospitalari, que ni ells dos ni els seus fills volien que semblés una mena d’extremunció laica, sinó un genial acte d’amor consumat en temps de descompte, trepitjant la cinta de final de cursa. La parella, a la flor de la vida, diuen que feia mesos tenia decidit casar-se i fins i tot ja havien mogut papers per fer-ho, una mica acollonits com tothom per la pandèmia però, a la vegada, conscients que la festa s’hauria d’ajornar fins que tornés la normalitat. Ara bé, per si de cas, ja haurien tret els papers. D’aquí ve que quan amb pocs dies de diferència tots dos van ingressar a l’hospital i empitjoraren de cop, els seus fills van interpretar el seu desig de recuperar el temps perdut a corre-cuita i, per sort, tothom s’hi va avenir a fer-ho possible, encara que fos a contrarellotge. Serà un relat més de tots els entranyables, a pesar del dolor i el drama que ha escampat la pandèmia, que algun novel·lista o historiador el dia de demà recordarà perquè tants i tants insignificants com heroics gestos desesperats d'estimació ocorreguts aquestes darreres setmanes, serveixin perquè les futures generacions sàpiguen que enmig de les tragèdies també es poden compartir moments entranyables que ajudin a sobreviure. A les tombes de les tragèdies, també hi neixen flors.

Cap comentari:

Publica un comentari