Seria fantàstic que, de la mateixa manera que existeix un hit parade per classificar la gent guapa en funció del seu pes en or, n’hi hagués un altre, de barem, que classifiqués els pelacanyes d’aquest món d’acord amb els seus mèrits com a pobres de solemnitat. Però, ca! No la veurem pas mai aquesta llista, en primer lloc perquè a poca gent li deu preocupar massa de saber-ho, ja que dels pobres no se’n pot treure res més que maldecaps i mans pidolant. Però, sobretot, perquè dubto que arribéssim a avenir-nos per definir el concepte pobresa. Sobre qui es pot considerar ric encara hi hauria poca discussió, perquè la riquesa és objectivament fàcil de sospesar, malgrat alguns filòsofs tocats i posats asseguren que el més ric no és el que més té, sinó el que menys necessita. Jo, de fa temps, vaig penjar a la porta de la cuina una rajola amb una plegaria, que és com una declaració de principis: “Verge Santa del Roser, féu que en aquesta casa no hi hagi poc ni massa, només el just per viure bé”. Sembla tan assenyat i de sentit comú aquest anhel que, francament, amb aquests tractes n’hi ha prou per considerar-se ric.
No obstant això, us en faríeu pagues de la gent que no s’hi conforma, sobretot des que les persones han hagut d’aprendre a còpia de garrotades i desenganys que el futur és una incògnita, i que val més no badar perquè en un moment donat podem quedar amb el cul a l’aire, tenint en compte que cada vegada es fa més palès a la nostra societat materialista que tant tens, tant vals. Els nostres besavis, i inclús des de temps més reculats, ens havien inculcat l’ànsia per guardar sempre un racó per un mal de ventre; però, d’ençà que el futur ens el presenten de color de gos com fuig, a molta gent li sembla que, segons com, potser no en tindrà prou amb un mer raconet, perquè qui sap com serà de fort el mal de ventre. I és aleshores quan entren les cuques de fer diners. Però, arribats a aquest punt, hauríem de distingir entre els que això d’arreplegar més diners obeeix a una tendència malaltissa per “por de tornar-se pobre”, i els que simplement es proposen acaparar quants més quartos millor, perquè volen ser cada dia “més rics”, per temor de no manar prou o perdre el dret a remenar les cireres.
En el primer cas, es podria dispensar com una angoixa previsora que s’explicaria per no haver superat la sensació d’inseguretat dels que sabent el pa que s’hi dona vivint a la pobresa, i que de cap manera voldrien trobar-s’hi de nou. El problema és que per molt que es folrin el ronyó mai els hi semblarà que en tenen prou per curar-se en salut de l’hipotètic mal de ventre i, per tant, estan condemnats de per vida a ésser uns amargats pobres d’esperit. I en el segon cas, la cosa encara pinta pitjor. Arreplegar diners a punta pala, no perquè es necessitin per menjar o per tapar forats, sinó per fer-se rics, més rics que ningú, sol acabar en la tragèdia de convertir-se en els més rics del cementiri, l’únic lloc on no cal emportar-se’n els diners perquè no serveixen de res. Però, en aquest cas, el problema rau en que escarrassar-se només per fer-se ric, cada vegada més ric, sempre obliga a amagar al calaix de sastre dels mals endreços personals, bons sentiments com l’ètica, la solidaritat i la compassió.
I ja que he tocat la qüestió de l’ètica, m’agradaria que els multimilionaris que han aparegut aquesta setmana a la llista dels més rics, segons el baròmetre Forges, em responguessin si consideren ètic i justificable que enmig d’una pandèmia, els seus ronyons estiguin un 50% més folrats que l’any passat. A la meva manera de veure, i la història no ho desmenteix pas sinó que ho recalca amb escreix, quant més augmenta la llista de multimilionaris, per molt que s’incrementi, la dels pobres encara s'allarga més, tres o quatre vegades més. Qui sap si perquè els ronyons dels rics estiguin ben coberts, es ineludible que els fetges i els budells dels pobres estiguin glaçats. Perquè, tafot!, si ningú necessita sopar dues vegades, ¿com s’explica el deler dels més rics de no cansar-se de fer diners? Sobretot, ¿com s’explica que quan van maldades i toca estrènyer-nos el cinturó, els únics cinturons que s’escanyen són els d’aquells pobres que es conformarien amb el “ni poc ni massa, només amb el suficient per viure bé” i amb guardar un petit racó pel mal de ventre? Jo, francament, penso que si els rics compulsius no fossin tan cabrons a vegades, els pobres de solemnitat tindrien un lloc per viure i morir amb dignitat. Aquest panorama no és nou, sinó més vell que l’anar a peu, però des que els rics han esdevingut capitalistes, jo personalment no apostaria pas ni un pèsol pel futur d’aquest món. És més, si pogués demanaria al conductor del tren que em porta, que em deixés baixar a la propera estació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada