Avui us proposo una historia d’amor molt particular. Podria afegir-hi una mica estrambòtic o excèntric; però, a les histories d’amor val més no etiquetar-les perquè en quan es fa, deixen de ser històries d’amor. L’amor és amor i s’ha acabat, jo’t reflic! I una demostració d’encaterinament sense pal·liatius, més enllà de la mort, ha estat el de l’Alfred que quan la seva parella va estirar la pota, en una d’aquelles crisis de cor que tenia cada vegada més sovint, va decidir que abans d’enterrar-lo i cantar-li les absoltes, envoltat de tots els parents, amics i saludats, el portaria a passejar per mig món ja que "veure món" havia estat el somni pendent de tots dos, des de que varen anar a viure junts. El problema per realitzar aquesta il·lusió era la diferència d’edat: mentre la parella de l’Alfred ja feia deu anys que estava jubilat, a ell encara li’n faltaven tres per agafar el retiro i dedicar els estalvis a realitzar les seves fal·leres.
En qualsevol cas, darrerament la salut de la seva parella, tot i que portava una vida mol arreglada i des que havia conegut l’Alfred s’havia passat al veganisme no radical però força lleial, el cor li havia donat un parell d’avisos preocupants de cara al seu projecte, que afortunadament es varen resoldre de moment amb un marcapassos i unes quantes píndoles per resistir. Envistes d’aquesta circumstància varen retocar alguns detalls del seu viatge somniat per fer-lo menys feixuc. I, vet-aquí, que varen encarregar un senyor creuer, d’aquests que duren setmanes i que enllacen per gairebé donar la volta el món. Valia un dineral, però ja que se’l podien permetre aquell caprici, no hi volien renunciar. De fet, qui ho va engrescar tot era la parella, que feia molt de temps que ho portava de cap i que si no ho havia fet abans pel seu compte, era perquè li feia por d’embrancar-s’hi tot sol en una aventura com aquesta. Però quan va conèixer l’Alfred i es varen avenir tant que se’n varen anar a viure junts, va quedar clar que aquell vell somni el compartirien plegats.
Però el seu plat bonic es va fer miques de matinada, tres mesos després de retirar-se l’Alfred i quan ja tenien com aquell qui diu les maletes fetes per anar a realitzar el somni. La seva parella va morir com un pollet, mentre dormia. Quan se’n va adonar, no hi havia cap dubte que no respirava des de feia qui sap quanta estona. La primera reacció va ser trucar a emergències, però quan ja estava a la sala d’estar a punt de fer-ho, la vista es va entrebancar amb les maletes i de sobte se li va acudir la gran idea. “No et preocupis pas – va córrer al dormitori a informar-ne a la parella encara de cos calent – farem el viatge i veuràs món tal com volies”. I de seguida va posar fil a l’agulla. Per sort la parella no pesava gaire i li va ser relativament fàcil remenar-la, per vestir-la i traginar-la fins el garatge, asseure-la doblegada i ben lligada al seient de l’acompanyant i tapar-la delicadament amb aquella manta que tant li agradava. I va començar l'inesperat viatge, sense full de ruta, fins on arribessin. Els preparatius varen ser tan frenètics com concentrats que no va vessar ni una llàgrima, sinó tot el contrari: estava tan eufòric per fer realitat el somni, que no s’adonava que tot plegat resultaria una mica macabre si els enxampaven
Però, varen tenir sort. No tenien full de ruta i mentre engegava el cotxe, l'Alfred va informar la parella, tot repartint-li bé la manta per sobre, que arribarien fins on pugessin. I ben lluny que varen arribar, llamp me mau! I encara estarien donant voltes si no fos que estavellaren el cotxe prop de Jafre, desprès de fugir d'un control contra direcció per l’autopista des del Voló fins a l’Escala. Segons els mossos, l’Alfred i la seva parella momificada haurien recorregut diversos llocs d’Espanya i d’Europa, malgrat les dificultats de circular enmig de les restriccions de la pandèmia, detall que no sé si s'ha d'atribuir a l’astúcia i perícia del conductor o a que els successius controls que es varen trobar tenien pa a l’ull. No sé com acabarà la rocambolesca experiència de l’Alfred (és el nom que li he donat en transformar la història en conte), però sigui quina sigui la decisió del jutge, m’agradaria que aquesta extravagància no acabés recordant-se com el que sembla, una història macabra. Ni molt menys com un delicte. Posem que potser ha estat un acte d’amor i qui sap si enmig de tantes notícies que ens trasbalsen, el record de la bogeria de l’Alfred no ens farà somriure una mica aquest diumenge ennuvolat i desencaparrar-nos, que prou falta ens fa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada