Follow by Email

dissabte, 17 d’abril de 2021

EL MILLOR CORDÓ SANITARI: GOVERNAR BÉ PERQUÈ NINGÚ VOTI ELS ULTRES

Aquesta dèria dels partits que en nom de la democràcia volen impedir que els càrrecs electes, identificats com a totalitaris, tinguin cap protagonisme ni participació en les institucions és un contrasentit, en boca de ningú que presumeixi de demòcrata. Perquè, agradi o no, tothom que atenent-se a les regles de joc establertes democràticament aconsegueixi arreplegar els vots suficients com per ésser escollit diputat o regidor, és perquè una colla de ciutadans li fan confiança perquè representi llurs interessos, inclosa la manera de pensar. En conseqüència, el que potser caldria fer abans de proposar cordons sanitaris o de negar el pa i la sal als totalitaris filo-feixistes, seria un examen de consciència a fons per esbrinar quin tant per cent de culpa en tenen els partits de dreta, d’esquerra i de centre que han acaparat el poder gràcies a les urnes anys i panys, en el desplaçament de part de la ciutadania cap als extrems del ventall polític ocupats pel populisme hiperventilat i radical. En què han decebut aquests partits en teoria políticament civilitzats, perquè el seu electorat tradicional hagi acabat girant-los l’esquena?

La clientela del populisme totalitari fins no fa gaire combregava amb els principis assenyats i convencionals d’un Estat de Dret, si volem definir-los d’aquesta manera per entendre’ns, fos mirant-s’ho des de la dreta o l’esquerra. Però a còpia d’encadenar desenganys i de sentir-se engalipats pels que havien escollit encantats com a representants, perquè aquests reiteradament un cop aposentats a les respectives rectories, es passaven sense escrúpols ni vergonya per l’arc del triomf, les promeses electorals amb les que havien escalfat les braguetes del ramat durant la campanya per vendre’ls l’article. Aquesta parròquia, doncs, fastigosament i reiteradament vexada i convertida en cornuda, acabà renegant dels polítics cara-girats, maldestres, egoistes i ganduls, refugiant-se a casa dels que els esperaven amb els braços oberts, prometent-los que farien creu i ratlla del sistema llibertí que, entre d’altres amenaces per a la civilització, protegeix la immigració i la multiculturalitat. De manera que pel mal cap dels polítics que no compliren amb les seves obligacions de vetllar pel benestar i la prosperitat de tota la població, prostituint i renegant de la classe mitjana com a factor d’estabilitat front la globalització salvatge, el que semblava impossible fa unes dècades ha esdevingut una penosa i melancòlica realitat: la resurrecció del feixisme totalitari més descarat i rancorós.

Però el més preocupant de tot plegat és – manllevant el testimoni d’un observador del fenomen potser més veterà i arrelat a occident, el nou feixisme francès agitat per Le Pen i els seus buldogs -, que cada vegada més deixa de ser un tabú votar ultra, sobretot entre les generacions joves, sense memòria històrica, desenganyades per una política econòmica que jutgen excessivament liberal i que tenen por pel futur, per la precarietat laboral, per la dificultat d’accedir a un habitatge i, sobretot, perquè veuen clar que els partits que han governat fins ara han devaluat i trinxat l’esperança de gaudir del mateix nivell de vida que els seus avis i pares, sobretot la generació que passa de la quarantena i comença a preocupar-se per les condicions de la seva jubilació. En aquests procés de degradació de la política convencional, inclús en el cas que el jovent més desencantat opti per l’abstenció electoral, aquest “tant se me’n fot” actiu acaba sempre beneficiant la ultradreta.

Tanmateix, crec que és molt rellevant que el vot que va a la ultradreta no és en principi ideològic – encara que aquesta tendència s’està invertint perillosament -, sinó un gest de protesta contra els partits que s’han repartit el poder inclús amb majories absolutes i no han tingut la vista de governar per satisfer els interessos de les classes més perjudicades i marginades d’una societat sacsejada per uns canvis profunds – en part derivats d’una immigració acollida sense infraestructures suficients per evitar que caigui en la marginació, explotada per les màfies de tota mena -, que accentuen la desigualtat i no es preocupen de moure un dit per aturar els efectes d’una catàstrofe medi-ambiental que amenaça a la cantonada i que el Covid potser n’és un avís. Per tant, enlloc de perdre el cul perquè els electes ultres ocupin el galliner dels Parlaments o es quedin sense oients als hemicicles, potser el que cal és que els partits que presumeixen de pedigrí democràtic facin el possible per governar bé i com esperen els ciutadans, evitant que la democràcia a cada bugada perdi un llençol que s’emporta el totalitarisme.

Un dels pares de la Constitució, en Roca Junyent, feia no fa pas gaire aquest retret a navegants, en relació a la presència d’ultres a les institucions: “... Que no se’ls voti, però que els deixin parlar. Ningú està obligat a escoltar; però s’ha de poder dir que, ben al contrari del que ells han fet tantes vegades, els defensors de la llibertat volem que fins i tot ells – els nostàlgics del totalitarisme – puguin gaudir del que aquest valor representa. Segurament, se’ls haurà de demanar que a més de gaudir-ne, de la llibertat, la sàpiguen respectar”. És a dir, el problema per a la democràcia no són els Trumps, Bolsonaros, Le Pens o Abascals de torn, sinó que cada vegada hi hagi més votants desencantats per la corrupció, la ineficàcia, la desídia i el poc sentit d’Estat dels partits tradicionals, que alimentin el nou feixisme. Els ultres són un perill per a la democràcia, però fillets de Déu, el comportament dels polítics que viuen de la política, que s’hi perpetuen, que s’hi reprodueixen i que no escolten les persones plenes de raó que els aconsellen posar seny, també són una bona calamitat. 

Cap comentari:

Publica un comentari