Follow by Email

dimarts, 6 d’abril de 2021

150 DEPENDENTS ES MOREN CADA DIA SENSE HAVER TASTAT L’ESTAT DEL BENESTAR?

Qui se’n recorda, entre el tràfec pel Covid i la febre electoral? Ja sé que això que diré no els hi agradarà als que tants se’ls en fot que els polítics maregin la perdiu, sense posar-se d’acord per empentar el carro de la governança d’una vegada i treure el país del pedregar; però mentre aquesta patuleia de canalla malcriada s’esgarrapa, el darrer any l’han palmada seixanta mil persones – més de 150 per dia – esperant la vènia de l’administració per començar a entrellucar, des de la cadira de rodes o des del llit de la impotència, alguna ajuda a la seva dependència. A Catalunya tenim el dubtós honor d’encapçalar el rànquing de comunitats autònomes amb més llista d’espera de dependents frustrats, inclosos molts que ja tenen la valoració prèvia llesta sobre el paper, però que a la pràctica l’ajuda arribarà dintre d’un any, suposant que encara visquin. Aquesta és una altra minoria silenciosa.

L’Anton Costas, el president del Cercle d’Economia, deia no fa gaire que perquè una societat pluralista funcioni harmoniosament, cal impulsar polítiques que reparteixin els beneficis i disminueixin les desigualtats. Hóstia, la pedra filosofal! Perquè el problema és que gairebé mai a la historia, aquest miracle de la redistribució del benefici es pot dir que s’hagi complert. I només per una senzilla raó, que suposo deu anar lligada amb allò que se’n diu “la condició humana”, quan hom es vol espolsar la part de culpa que li pertoca: perquè uns vagin bé, és inevitable que d’altres facin una passa endavant i dues enrere o, en el millor dels casos, que no es belluguin d’on estan, que ve a ser una manera “il·lustrada” de descriure el ranquejar social. El pecat original de tots els projectes d’Estats del Benestar és que la causa de les fallides no rau en com s'havien d'administrar, sinó d’on havien de sortir els diners per engegar-los i mantenir-los.

Suposo que més de quatre haureu alçat el braç a punt de respondre’m que els diners han de sortir dels impostos pagats per tots els contribuents, en el marc d’un Estat preparat per aplicar justícia fiscal equitativa. Tot molt maco, en el terreny teòric; però, a la practica les definicions teòriques topen amb les realitats de pissarrí: per obtenir més recursos fiscals calen governs que sàpiguen crear les condicions per millorar la productivitat, perquè són només els països més productius els que els seus ciutadans obtenen rendes altes i, per tant, es poden aplicar fiscalitats superiors a la d’aquells països, com el nostre sense anar més lluny, que amb una productivitat per càpita tirant a mediocre-baixa, la pressió fiscal possible sempre anirà coixa, per molt que ens hi esforcem en afinar-la per esprémer més el suc als contribuents. I és que, desenganyem-nos-en, d’allà on no n’hi ha a dojo no en raja.

Aquesta és la mare dels ous dels Estats del Benestar fallits, que només se’ls poden permetre els països prou rics com perquè els seus governs munyissin impostos sense deixar seques les mamelles dels tributants. No es pot anar amb el lliri a la mà, com van fer l’inefable Zapatero i la seva cort celestial de somiatruites, imposant a cop de decret una llei de la dependència fabulosa, sense saber quan costaria fer volar aquell colossal colom que havia arrancat el vol amb les ales lligades. Per tirar endavant qualsevol projecte social ambiciós s’ha d’enllestir primer un pla de viabilitat, sinó s’acaba, com passa avui, tapant quatre forats. És el mateix fiasco, en un altre aspecte, que els hi ha passat als negociadors europeus en fer tractes amb les farmacèutiques amb tota la ingenuïtat del món, creient-se que tractaven amb la confraria de la mare Teresa de Calcuta. Varen emparaular sobre el paper grans dosis de vacunes a un cost raonable, però a l’hora de la veritat la UE no sap ni quantes dosis es produeixen en total cada setmana, ni quants containers s’exporten a tercers països que paguen millor la mercaderia. A l’hora de la veritat, en tot aquest sainet de les vacunes no s’hi amaga res més que l’afany de fer negoci d’una indústria farmacèutica, a la qual per anar la Comissió Europea amb el lliri a la mà, se li van deixar les mans lliures per, en un moment donat, vendre la producció al millor postor. En resum, que al darrera de la fallida de l’Estat del Benestar hi ha semals de bones intencions i d’improvisació, i en el caos del subministra de vacunes sacs plens de manca d’ètica.

Cap comentari:

Publica un comentari