Qui té la legitimitat última per prendre les decisions en temps de pandèmia, el poble, els seus representants o els experts? Amb quins criteris es conclou que algú pertany o no a un grup de risc? Qui decideix l'hora en que ha de començar el toc de queda i perquè a aquesta i no a una altra? Quines activitats comercials, culturals o esportives s’han de tancar al quarto de les rates i quines no? Qui mana quines vacunes, com, quan i a qui s’han d'administrar primer? Qüestions com aquestes exigeixen una reflexió crítica, que no es pot basar únicament en rampells individualistes, ni en tarannàs burocràtics o en càlculs de probabilitats. Les decisions s’han de prendre amb unitat de criteri, amb autoritat moral i efectiva per aplicar-les amb regles d'eficàcia i rendibilitat social i no de competència eixorca per afavorir privilegis.
Els darrers mesos, no es pot negar que, la presa de decisions polítiques sobre restriccions de llibertats individuals o col·lectives en benefici d’un presumpte bé comú, ha estat contaminada i condicionada sovint més per pessics de demagògia autoritària i d’oportunisme calculat i gens innocent, que no pas de coherència i de raonada governança solidària. La majoria de les decisions que s’han pres no han estat consensuades per pura rebequeria i marraneria de les parts, no escoltant propostes intel·ligents dels experts, i enlloc de debatre civilitzadament i en la discreció, s’han desqualificat les opinions de molta gent carregada de raó, des del safareig públic amb estirabots, ocurrències de tarambanes, ximpleries i poca-soltades, algunes baladrejades més a tall d’insult que de discrepància enraonada.
Els darrers tretze mesos la ciutadania ha passat por, desconcert, crisis d’impotència i brots d’indignació, en tenir de suportar que els partits més influents i representatius d’això que se’n diu “poble sobirà”, enlloc d’anar a l’una s’escridassaven i gairebé s’escopien, prostituint el joc democràtic de la sana discussió per l’estúpid joc brut del desprestigi personal barroer, en alguns casos aprofitant-se descaradament del caos pandèmic per desestabilitzar criminalment el sistema. És més, en ple daltabaix de l'economia en tots els països i de la necessitat imperiosa d’endeutar-se, àdhuc per damunt de les línies vermelles de la prudència, per aconseguir vacunes, material de protecció i equipaments sanitaris extra-ordinaris, resulta que ni a la indústria armamentista ni a les poderoses oligarquies els ha afectat la crisi, i cap dels països que les passen morades s’ha volgut quedar ressagat en termes d’influència estratègica, retallant per coherència social els maleïts pressupostos de defensa.
Quan hi ha tanta gent que voldria que es pensés, per l’endemà de la pandèmia, en plantejar amb tots els ets i uts i pel tràmit d’urgència una mena de nou contracte social, que sigui capaç d’articular un compromís històric entre els que van bé inclús en temps de trasbalsos com el present i els que s’arrisquen a quedar-se enrere, a la cuneta de l’atur i de la crònica manca de recursos, resulta que quasi cap dels principals dirigents occidentals i del primer món, tranquil·litza els seus ciutadans amb una actitud de-cidida, valenta i convençuda de com s’ha d’enfocar la recuperació. Però, aquesta cridanera i suicida manca de lideratge es farà dramàticament palesa, si no es posa les piles la societat civil i comença a enviar a la paperera de la història, els vividors i els buròcrates que no vagin a la idea d’encarar la “nova normalitat” prioritzant les inversions necessàries per pal·liar i prevenir els efectes de crisis socials, ambientals i sanitàries evitables. No és una reflexió pessimista, sinó realista. Si els governants fan el ronsa i no fan la feina, els responsables de la desídia i de la estupidesa no són ells sinó nosaltres si seguim escollint ineptes presumits per fer una feina que els hi va gran i que en la majoria dels casos no saben ni per on començar-la. La nova normalitat exigirà que al davant del carro s'hi posin els millors, desempolsegant aquell mantra del llunyà 68: imaginació i no burocràcia al poder.
Quan caldria, doncs, posar els problemes i necessitats de la societat, i el rescat de l’incert i desballestat estat del benestar en el epicentre de la nova normalitat, a la meva manera de veure resulta que ningú, ni a dreta ni a esquerra, posa avui amb sinceritat, generositat i pragmatisme els interessos generals per sobre dels particulars de cada capelleta. En aquest sentit, és una vergonya que dos mesos després de les eleccions, a Catalunya encara no s’hagi pactat un govern. Però, el més decebedor és que al pas que anem, encara que a darrera hora s’arribi a un acord enfilat amb cordills, el govern durarà de Nadal a sant Esteve, perquè els que diuen que hi treballen ja no és que no s'estimin, sinó que alguns comencen a odiar-se cordialment. Però que vagin al tanto, que els càntirs de tant anar a la font es trenquen i com diuen els castellans “obras son amores y no buenas razones”. És a dir: que més dels que es pensen n’estem tips de xarlatans i encantadors de serps. Francament!
Mm “Discrepància Enraonada” mM
ResponElimina