LES GRANS EMPRESES I ELS MÉS RICS PAGARAN LA FACTURA DEL COVID?

El FMI acaba de proposar una taxa temporal covid per repartir la factura de la crisi entre les grans fortunes i les empreses que els hi ha anat millor durant (o gràcies a) la pandèmia. Però no s’ho creuen ni ells, que això arribi a reeixir. Tot i que no seria pas una novetat, ja que n’existeixen alguns precedents mes modestos. A Alemanya, per exemple, els anys noranta es van fer pagar tributs especials per pagar la reunificació. O a Austràlia i el Japó, per neutralitzar els efectes de la recessió mundial. També el G-20 ara mou fitxa i diu que el juliol vinent recomanarà una reforma de l’impost de societats a nivell mundial per evitar competències deslleials (una utopia, tal com està el pati), però aquest club que agrupa les vint principals economies avançades i emergents, allargarà almenys fins a final d’any la moratòria dels interessos del deute bilateral contret pels països més vulnerables, en vista de la crònica falta de liquidesa que fa inviable el cobrament. Ara bé, que no continuïn aixecant-nos la camisa assegurant que en temps de grans calamitats els desequilibris socials es compensen per si sols, sobretot després que el propi FMI ha tingut la barra de reconèixer, sense que li caigui la cara de vergonya, que l’exercici 2020, per expressar-ho en termes mercantils, es va saldar amb 95 milions més de persones en situació de pobresa extrema.

O sigui que la covid sí que ha agreujat les desigualtats i no pas al contrari; però les receptes que s’aconsellen a les economies menys desenvolupades i als països pobres en general, són administrar-se millor (la misèria?), i recaptar més impostos al consum (quan cada vegada en aquests països es consumeixen menys articles amb un valor afegit que valgui la pena). Tot un repertori de cinisme il·lustrat les altisonants declaracions d’uns i altres, que només poden compartir encantats yuppies de segona mà, defensant a capa i espasa que el capitalisme no només és compatible amb la lluita contra la desigualtat sinó que és imprescindible i l’única recepta possible, com és va sentir pontificar en les taules de debats organitzat pel Cercle d’Economia fa quatre dies, sobre el procés de digitalització de l’economia en el segle XXI. Mentre l’economista Antón Costas, tocant de peus a terra, avisava sensatament “que si el progrés tecnològic s’utilitza per destruir ocupació, tindrem un escenari de gestió política molt complicat”, el president del PP, l’il·luminat Pablo Casado, replicava amb "l’autoritat" de qui es treu els màsters a cabassos, que “als països més robotitzats del món l’atur és molt baix”. I sentenciava en pla oracle que “la revolució digital és imparable i una oportunitat de progrés pels països més pobres”. No diuen les cròniques si mentre parlava el nas li va créixer tres pams.

Jo, francament, no n’estic tan segur, com ho tenen els defensors de la globalització basada en la revolució digital, que aquesta sigui la solució que la humanitat necessita per acostar-se al paradís terrenal o a Xauxa. Més aviat penso que aquesta pretesa “revolució” digital multiplicarà cada dia més els factors de desigualtat, per la senzilla raó què mai s’ha vist que pugui ser veritat, al mateix temps, una cosa i la contrària. Per tant, quan la remuneració dels executius de les empreses més agressives del mercat - arreu del món occidental almenys, perquè les dades de l’altra banda solen ser més opaques -, es 120 vegades superior al sou mitjà de la nòmina de les seves plantilles, vol dir que no anem bé per anar a Sants. O quan el mateix Fòrum de Davos admet que la paritat de gènere haurà de fer tanda un segle i mig, pel cap baix, hom s'adona que totes aquestes patums no deixaran d’anar a la seva mai per moltes pandèmies que es declarin. Amb l’agreujant, en el cas de les dones, que malgrat la digitalització de l’economia s’hagi accelerat els darrers anys, el protagonisme femení ha perdut pistonada en els orgues de direcció i d'administració de les empreses més digitalitzades i robotitzades. És un fet, no una opinió.

A la meva manera de veure, doncs, aquesta taxa tributaria que proposa el FMI hauria de ser molt potent i generalitzada per contrarestar el deute global acumulat, que enguany arribarà de mitjana al 99% del PIB mundial (el 118% a Espanya) i, per tant, costa d’empassar que hi haurà “generositat” i “unanimitat” entre els països rics per avenir-se a pagar una penitència fiscal per salvar de la ruïna els països pobres. Ara bé, tinc molt clar que si no es fa res per aplicar un sistema sostenible i més just de redistribució de la riquesa, si no es doma el deute públic desbocat i si no es vacuna ràpidament els pobles menys desenvolupats, després de la Covid l’economia mundial encetarà la cèlebre “nova normalitat” a dues velocitats, tant distants entre elles que impedirà l’estabilitat financera mundial i incrementarà dramàticament la desigualtat i la revolta social. Això si és que, per no haver sabut resoldre la crisi sanitària amb criteris pragmàtics i no de rendibilitat, acaba masegant-nos demà una soca rebel que reviscoli l’enèsima onada d’una pandèmia mal gestionada. Com alertava a primers d’any el col·lectiu d’opinió Terra i Pau, “avui dia la pitjor amenaça per a la humanitat, es cova en la mala gestió de les crisis per part dels governs”.