ES FA MASSA SAFAREIG DE LES VACUNES I DE L’EVOLUCIÓ INCERTA DE LA PANDÉMIA

L’altre dia, em va explicar un amic que en acudir al vacunòdrom assignat va preguntar als sanitaris que controlaven des de l’ordinador la identitat dels candidats a punxar-se, quina vacuna dispensaven. Diu que li varen respondre immediatament, amb un deix d’orgull: la bona! D’entrada diu que no li va fer ni fred ni calor perquè ja sabia que, pel que havia sentit, als de la seva edat els hi endinyaven la Pfizer; però, després de rumiar-hi una mica, i per aquesta raó m’ho explicava, va trobar que es podien haver estalviat l'afegitó de “la bona”, ja que implícitament donaven peu a especular que n’hi havien que no eren “tan bones”. A mi també em sembla, li vaig contestar, que establir categories o classes de vacunes és la darrera cosa que hom necessita per desenterbolir l’ambient enrarit de sospites, i desmuntar els dubtes sobre l’efectivitat dels vaccins, negar que n’hi hagin de primera, de segona i fins i tot de tercera categoria.

Francament, tal com està el pati de susceptible en aquesta qüestió, amb tantes noticies contradictòries depenent de quina font ragen, crec que tots plegats, però sobretot cadascú que tingui per petita que sigui alguna responsabilitat o implicació en el tema vacunació, haurien d’escollir amb tacte les paraules, els gestos i quasi aquells pensaments que traspuen a la cara. Si vacunar-se és l’única manera d’acabar amb aquest malson del Covid, no té cap sentit ni perdó de Déu que, frívolament, es facin córrer brames que només serveixen per alimentar el malestar i la confusió entre gent prou esporuguida com per pensar serenament i prendre decisions adequades. Suposo que la manca d’un lideratge ferm i únic, que no permeti la proliferació de pseudo-portaveus a cada cantonada és qui en té la culpa que un terç llarg dels cridats a vacunar-se es facin el ronsa, col·lectiu desertor i escèptic en el qual s’hi troben des de persones de risc fins a gent que pertany als grups preferents, anomenats en l’argot pandèmic “essencials”, com mestres, policies o inclús més de quatre sanitaris.

Això és molt greu i temerari, perquè entre d’altres raons de pes, justifica la desgana o l’autèntica basarda de gent que no acaba de pair la quantitat d’informació brossa que circula no només a través de la xarxa, sinó a totes hores pels mitjans d’informació. I l’acuso de brolla o de porqueria perquè la majoria de les vegades llur paternitat és desconeguda i es basa en la mera rumorologia no sempre ingènua i càndida, sinó en bastants casos malintencionada, inclús abonada per interessos impresentables que si sàpigues qui hi ha al darrera cauríem de cul. Es parla massa, i sovint sense cap autoritat ni acadèmica ni moral per fer-ho. A totes hores trobareu tertúlies on fins i tot els més burros de la confraria dels que farden de saviesa enciclopèdica, es permeten a vegades fer observacions d’autèntics sapastres, que els crèduls s’empassen com si fos la bíblia en vers.

A la meva manera de veure, doncs, si no s’aconsegueix unificar els missatges a l’opinió pública i cada cap de trons no endreça per una temporada el seu barret, potser no ens morirem de la pandèmia però acabarem amb una diarrea mental de collons, que en alguns casos pot esdevenir irreversible. Ja ens en fem càrrec que hi ha moltes incògnites plantejades sobre el futur i que és difícil mullar-se, però a hores d’ara ja s’haurien d’haver contestat unes quantes preguntes inquietants, començant per la més prioritària de totes: “i desprès de la vacuna, què?” Tampoc crec que siguin saludables per a l’equilibri mental de la població les “aportacions” testimonials d’alguns polítics influents o de metges de certa reputació popular, desqualificant-se els uns als altres i rentant a la vista de tothom una roba bruta que s’hauria de netejar o sargir en privat. A la bona i sacrificada gent del carrer només l’interessa que li ensenyin la roba neta, planxada i polida. Que els hi estalviïn les misèries, que ja en tenen prou de maldecaps quotidians com per tenir de trascolar les picabaralles i els atacs de banyes de petits personatges circumstancials, amb l’ego en plena trempera.