dilluns, 1 de febrer del 2021

RECORDANT AQUELLS TEMPS EN QUE PARLÀVEM DE LA GRIP AMB TOTA NORMALITAT.

Remenant papers he trobat una crònica que vaig escriure precisament un dia com avui, l’1 de febrer de 1983, fa 38 anys, enmig d’una passa de grip “normal”, en la meva secció “Contrallums”, de Regió-7. He manllevat aquell text i el reprodueixo perquè per un moment comparem aquella “normalitat” de sempre amb la “nova normalitat” d’ara, que em sembla costarà temps i ajuda treure’ns-la de sobre. Però, més que res ho faig, perquè no tinguem tantes manies i pensem que estem en època de grips i refredats comuns i que, potser, no cal trucar el 112 ni posar-nos histèrics si tenim quatre dècimes de febre i esternudem una mica. No necessàriament ens ha agafat el covid-19. Escrivia aleshores:

“Avui, vulguis o no, hem de parlar de la grip. Encara que benigna, s’ha escampat arreu. El que no té caparrassa té ragera de nas. El que no té esgarrifances de fred, en té de butxaca. Tot és tracta de grip, encara que sigui de virus diferents. Aquest és el panorama de la setmana. Per telèfon, perquè els met-ges no donen abast a passar per la capçalera dels piocs, es recepten pastilles i xarops que la gent s’empassa com si, enlloc de potingues de pares desconeguts, fossin llesques de pa amb vi i sucre. L’empipador és que ara no lleu d’estar malalt. Abans, de petit, recordo que quan es tenia mal de cap, hom podia arrepapar-se tranquil·lament al llit a “covar” sense presses el constipat. Ara, com tots arrosseguem prou maldecaps no podem “fer llit” i passem bo i drets refredats, esgarrifances de fred i la caparrassa, tot d’una tacada. Ara, el que podem evitar és el mal humor, perquè la grip treu les ganes de xerinola. Poques ganes que ja se’n té, i aquesta grip te l’acaba d’enjovar. Tinc el cap com un timbal i cada cop que estossego, les poques idees que tenia a la closca em reboten com cops de martell. Però, entre martellades i gots de vi calent, en prou feines m’aguanto dret. Al final he hagut de passar per cal metge, que m’ha trobat pàl·lid, ullerós, pansit, caminant d’esma de la porta a la cadira. M’ha receptat injeccions de penicil·lina, clapar uns quants dies i unes vitamines per quan em trobi amb forces per anar a pencar...”

Si us sembla, deixem-ho aquí; desitjant recuperar aquella normalitat perduda i perdre de vista el degoteig diari de morts i de nous contaminats, o notícies sobre l’estrès creixent a les unitats d’atenció a crítics o l’escassetat de vacunes. Per cert, ¿com s’hauria de fer perquè els mitjans d'informació no ens refreguessin pel nas a totes hores els nivells d’efectivitat de cada vacuna i els dubtes sobre la seva cobertura real? Si tot allò que afecta a productes farmacèutics desvetlla en molta gent recels i prevenció, potser seria convenient, ja que no podrem triar “la vacuna” que ens posin, no contribuir a escampar informacions entre malicioses i sensacionalistes, que ajudin a crear un clima enrarit que contribueixi a que en el subconscient dels ciutadans faci forat la sospita que hi ha vacunes “de primera” i “de segona”. O, el que ve a ser el mateix, que n’hi ha de “barates” i de “cares”, amb totes les derivades psicològiques que aquestes etiquetes comporten, en un món saturat de suspicàcies, i on la confiança és cada dia un bé més escàs.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada