Si féssim un tomb retrospectiu per tots els països del planeta, ens adonaríem que no existeix un punt de trobada transversal, socialment parlant, tan comú com els bars. Per a milions de persones de tota mena, els bars i per extensió tots els seus cosins germans – pubs, bistrots, tabernes, cafeteries, cantines, cerveseries, etcètera -, han representat vés a saber des de quan des d’un lloc per passar l’estona amb companys, abans o després de la feina, a un espai per desconnectar, per quedar amb clients o amics per fer una beguda o una queixalada ràpida, per llambregar els titulars del diari tot prenent-se el primer cafè del dia, per veure els partits de futbol en companyia, per jugar a les cartes o al dominó amb la colla i, més cap aquí, per connectar-se a internet. En la majoria dels casos, anar al bar ha estat un recurs per sentir-se acompanyat, encara que fos d’estranys i algunes vegades també per buscar expressament passar desapercebut enmig de desconeguts. Per aquesta raó, la gent es pregunta si del col·lapse de la sanitat i de la propagació de la pandèmia en tenen la culpa del cert els bars.
De bars se’n poden trobar a totes bandes i de totes les mides, a les grans ciutats i als pobles petits, a la majoria de carreteres, a les avingudes més luxoses i als barris més deixats de la mà de Déu, als polígons industrials i a les estacions de metro, de tren o d’autobús. Sense oblidar-nos dels centres comercials, els poliesportius, els hospitals i, per descomptat, dels cinemes i teatres. En l’imaginari popular tenim associada la imatge del bar, en qualsevol de les seves versions, amb la vida social més reeixida. Us podríeu imaginar un univers sense bars? En temps de pandèmia, que a molts països els han tancat dràsticament com si fossin l’esca del pecat, els carrers i les places sembla s'han esllanguit i el sol sembla que no hi toqui. Però ningú ha sabut donar una resposta raonable i convincent a la pregunta de si calia tancar-los a pany i forrellat, per “aplanar” la corba del virus.
La “vida” als bars es desenvolupa a qualsevol hora del dia, per prendre’s un cafè a peu dret, per esmorzar ràpid fullejant els titulars del diari, per quedar amb amics desvagats per fer barrila, per temptar la sort a la màquina escurabutxaques o, inclús, per agafar-hi una bona torradora, després de segrestar el cambrer o la cambrera perquè faci de confident. Als bars s’hi pot fer de tot i si no es té res per fer, veure com la vida va passejant pel carrer, des del taulell estant. Inclús si es para bé l’orella un pot treure’n l’entrellat d’allò que amoïna o fa feliç a la gent. Hi ha bars que a més de cafés, refrescos i quatre aperitius de batalla, disposen d’una petita cuina de quins fogons en fan sortir autèntiques meravelles culinàries, no obstant la seva senzillesa impressionant.
Precisament són les peripècies d’aquests petits bars, bistrots, pubs, o com els vulgueu anomenar, que en temps de pandèmia se’ls ha obligat a baixar portes una temporada, sobretot aquells que a part de “donar vida” a l’ambient ciutadà, “en viuen”. La parella que sol portar aquests petits bars normalment solen ser bona gent, persones entranyables que només viuen per la parròquia. Els bars gestionats per grans cadenes o franquícies també s’ho han passat malament i també ha sabut greu que estiguessin tancats, però els petits establiments, mig casa de menjar mig bareto, autogestionats, en alguns casos tramesos de pares a fills com herència, són els que més pena em fa que hagin hagut de baixar la persiana unes quantes setmanes, perquè normalment els seus propietaris són gent que viu al dia i no fer calaix és una penitència que no es mereixen.
En temps no massa reculats passar-se estones assegut a la barra d’un bar no estava ben vist i a la clientela assídua se la mirava malament, com si regalimessin vici per les costures. Un vertader tort, perquè molts d’aquests petits bars han estat vinculats a la vida cultural des de sempre, no només perquè acolliren cèlebres tertúlies com les del Cafè Gijón, a Madrid, o els Quatre Gats, a Barcelona, per citar les de més renom, sinó perquè a les tauletes dels seus petits establiments s’hi han escrit novel·les, poesies o articles periodístics, i les seves parets han servit per penjar-hi mostres de pintura de principiants, que no podien llogar una sala d’exposicions. Ojalà siguin indultats quan més aviat millor i s’hi pugui tornar, sense patir per si hi ronda el virus. Espero, però, que quan passem llista dels supervivents no hàgim de lamentar masses absències definitives.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada