Hi ha dies que sembla que hagis aixafat merda, sobretot quan per donar un pas depens tant de la tècnica que qualsevol alarma o avís d’error en el procés et desestabilitza i et deixa balb. Avui m’ha començat fallant la comunicació on line amb el banc i en deixar-me penjat l’aplicació, tinc una sensació estúpida com d’haver-me quedat a la intempèrie, sobretot considerant que és cap de setmana, que al meu poble dilluns es festiu i que probablement hauré d’anar a l’oficina, que ara en diuen “Store”, perquè l’agent comercial que m’han assignat per aquest semestre – no més enllà, no fos cas que ens féssim amics i es tornes tou i empàtic -, que ara no sé tampoc com en deuen dir dels antics agents comercials, em doni un cop de mà. Però com que aquests personatges ara no són visibles si no s’ha concertat una visita prèvia per anar-t'hi a confessar, vés a saber quan tornaré a ser un client rehabilitat telemàticament per accedir al meu compte i comprovar-ne els moviments.
Per cert, moviments gents complicats: controlar els càrrecs i els saldos, que la pensió s’hagi ingressat i pareu de comptar. Però encara que sigui poca cosa, no ho puc fer presencialment. Quan ho varen decidir unilateralment els del banc, abans Caixa, va ser per cruspir-se oficines, llocs de treball i per avortar els possibles tractes de favor o complicitats dels seus empleats envers els clients no preferents. I perquè la clientela es deixés posar banyes la varen ensibornar amb la promesa que si tot ho feia “on line” s’estalviaria comissions. Quina felicitat comissió zero, llàstima que fos flor d’un dia, creieu-me! Això sí, reconec que fins ara si anaves a protestar te les retornaven trinco-trinco. De totes maneres, negoci rodó perquè no tothom reclamava i avui encara menys, amb els entrebancs que hi posen per parlar-ne de tu a tu. És llei de vida, ja ho entenc; però si jo que encara em defenso una mica, em destaroto, ¿com se sentiran aquells que això de la telemàtica els sona a musica celestial?
Ja és ven bé veritat que no ens podem fer vells per res del món, com deia la meva padrina, malgrat no hi estic d’acord del tot: el fet de fer-te vell no significa que et tornis tonto. Alguns d’aquests que tenen dos o tres màsters i tot, potser, més d’un avi li pot ensenyar coses elementals de la vida que ni s’imaginen vivint al seu llimbs particular. De la mateixa manera que com que la tècnica ha avançat tant que alguns no l’atrapen, molts d’aquests que fan malabars amb un mòbil als dits, són uns perfectes inútils en moltes altres vessants de la vida. La diferència és que mentre als vells no els cauen els anyells per preguntar i deixar-se ajudar, el jovent sol mirar desdenyosament els vells i en fan un cas com un cabàs tant de les seves “manetes” com de la seva experiència. En fi, sembla que ara que m’he pres el tercer cafè casolà veig les coses més clares, i la mala lluna em que m’havia llevat ja s’ha esvaït.
Qui sap si perquè després d’escoltar les misèries que escupen els informatius, el meu petit contratemps amb el banc em sembla pixi minuti. Bon cap de setmana, a l’espera de la quinta nit boja dels demòcrates pacifistes que van de mani, carregats amb motxilles plenes de pedres i d’altres andròmines per fer amics. Però estem salvats! Els escolanets de la senyora Borràs diuen que s’ha de canviar el model de policia antiavalots. Per l’amor de Déu, que s’ho faci mirar: el model que vol canviar fa dècades que és el mateix, i en tots els anys que els seus tenien la paella pel mànec per canviar el que volguessin, no varen tocar ni un clau. Quan l’últim ull buidat per una bala mal dirigida i pitjor disparada, manava un tal Ferlip Puig a Interior i, si no recordo malament, un tal Artur Mas era el president de govern. Què diu, senyora Borràs? Ah!, que poc sap qui són aquests paios, perquè vostès són uns altres, dels de Junts, els que tot ho fan bé. Insisteixo, facin-s’ho mirar tots plegats!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada