PER DIR CANTANT O XIULANT EL QUE ES PENSA, NINGÚ POT ANAR A LA PRESÓ

 Deixem-nos de punyetes: practicar la llibertat d’expressió no pot portar ningú a la cangrí, almenys en un país civilitzat; perquè en un país civilitzat correspon només a la pròpia societat civil i al seu entorn reprovar i, en tot cas castigar, l’ús esbiaixat d’aquesta llibertat a hiperventilats o desguitarrats, que no respectin les normes més elementals de civisme i de bona educació. Suposo que podem estar tots d’acord en que no es pot dispensar emparant-se en la llibertat d’expressió, que es difonguin falsedats que desestabilitzin la convivència, com tampoc es pot tolerar com qui sent ploure que s’expressin opinions ofensives, denigrants, insultants o deshumanitzadores. Però també és cert que si els que no estan d’acord amb nosaltres no fossin lliures de portar-nos la contrària, mai esbrinaríem les diferents vessants de la veritat ni totes les versions dels fets abans de prendre partit, que en definitiva és el tumor que ha consumit la justícia al llarg de la historia: la intolerància i l’autoritarisme. Pensem que si permetés-sim emmordassar les opinions contraries a la nostra, no podríem protestar quan per la mateixa llei de l’embut ens silenciessin a nosaltres. Ara bé, ¿els insults i les grolleries també entren en el mateix paquet de “llibertat d’expressió”? Doncs ens agradi més o menys, sí; i la susceptibilitat de cada persona al·ludida i el context i circumstàncies com s’hagin escampat aquestes opinions determinaran si una expressió és o no ofensiva i, sobretot, si és o no compartida per prendre-la en serio.

La Declaració Universal dels drets humans, aprovada l’any 1948, proclama en el seu article 19 que tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió. No obstant això, a Occident i a Orient encara existeixen molts de països que no solament reneguen d’aquest dret democràtic, sinó que persegueixen com llops en zel els ciutadans per les seves idees i creences. La democràcia, precisament, es basa en el respecte als drets humans, i molta gent ha lluitat i s'ha deixat la pell perquè es respectessin. Ara bé, aquella Declaració es refereix també a altres drets humans a part del d’expressió i, per tant s’ha de procurar que l’exercici d’uns no trepitgi els altres. Mentre en quedin tants que se n’omplen la boca amb totes les derivades col·loquials de la paraula democràcia, però que no defensen el moll de l’os d’aquest sistema de convivència - el respecte als drets humans en conjunt -, la democràcia farà figa i es convertirà en una relíquia momificada. En temps no tant reculats, els anys trenta del segle passat, la democràcia va veure’s sotragada arreu del món pel comunisme, pel feixisme i, durant anys, pels cinismes il·lustrats de la “guerra freda” i, del neoliberalisme salvatge. La consolidació de la democràcia no és automàtica premen un botó, ni hi ha una força divina que empenti la gent a aixoplugar-s’hi; però, sens dubte és el millor sistema de conviure en pau, mantenint un ordre capaç que tothom s’hi senti bé regint-se per les seves normes. Perquè la gent, en definitiva, es frissa per viure en societats tan modernes i tecnològicament avançades com vulgueu, però on les persones tinguin garantida la llibertat personal de guanyar-se la vida amb dignitat, no per dominar o imposar-se als altres i, sobretot, perquè puguin decidir el seu nord en tots els sentits.

En conseqüència, els que creiem que estem vivint “en democràcia” - insisteixo en la pregunta perquè la resposta no és tan senzilla - ¿tenim dret a expressar-nos lliurement, tal com ragi, sense mirar prim ni reprimir-nos els fogots? Sembla lògic que la resposta, després de tot el que acabo d’exposar en el preàmbul anterior, hauria de ser: per descomptat! Ara bé, abans d’obrir la boca, penso si els demòcrates de veritat no hauríem de reflexionar què s’ha de fer, com s’ha d’actuar, si quan exercim el legítim dret a dir, escriure o propagar des de la xarxa el que ens roti, xoquem amb d’altres drets com el rerspecte a l’honor, a la intimitat personal i familiar o la pròpia imatge. Aquesta és la mare del ous de tot el debat: si fer indiscriminadament comentaris ofensius, bromes o abocar xafarderies a les xarxes socials, podria constituir una vulneració del dret a la vida privada d’una persona o d’una família, sobretot si afecten a la seva reputació i bon nom.

A la meva manera de veure, abans d’opinar i sobretot de publicar i reproduir segons quins continguts a través de les xarxes socials, hauríem de tenir clar si el dret a la llibertat d’expressió d’idees i opinions, empara també per prodigar-se fent comentaris lesius o vexatoris i, sobretot, per divulgar amb total impunitat “fake news”. Esclar que no s’ha de posar ningú a la presó per “opinar”; però, al meu parer, la repulsa social a qui es passa de la ratlla hauria de ser immediata i prou evident com per, a part de no riure-li les gràcies, desengrescar els que de la llibertat d’expressió se’n fan un gec a mida. Els polítics solen ser uns cracs en l’art de no agafar mai el toro per les banyes, però a vegades no queda altra remei que plantar-se i no anar amb embuts: el que faci mal ús de la llibertat d’expressió esclar que no se li pot esclafar el cap amb el codi penal, però la societat hauria de prendre consciència que a vegades, per no perdre la llibertat en general cal fer caure la cara de vergonya a qui n’abusi, de la llibertat, passant-se uns quants pobles. I que qui se senti perjudicat en el seu honor, tingui alternatives ràpides i poc complicades per refer-lo, sempre a través de procediments judicials civils. Ara que ens esgarrifa tant si els cadells del neofeixisme esgarrapen un grapat considerable de vots a les elecci-ons catalanes, pensem que no s’ha de patir per la quantitat de diputats que s’asseguin al Parlament amb aquesta ideologia, sinó pel fet que existeixi un caliu popular prou consistent perquè s’hagin pogut enfilar a l’escó. El problema de Nord-Amèrica no era que en Trump manés, sinó els setanta milions de ciutadans que des de fa quatre anys donaven suport a les seves idees. En Trump ja no hi és, però els que el varen votar encara hi son. Pensem-hi, si de veritat estimem la democràcia i la respectem no com una religió dogmàtica, sinó com una font de drets i de valors, en els quals arreli la convivència entre les persones i els pobles.