I SI ELS MOSSOS DIGUESSIN, PROU!

Francament, si jo fos mosso i dia darrere dia em bescantessin al carrer, als mitjans, a la xarxa i fins i tot ho fessin sense donar-se’n vergonya parlamentaris i polítics dels mateixos partits que governen o han governat, no crec que trigués gaire a tirar el barret al foc. Per cinquena nit consecutiva hem vist a bastament a través de la televisió i de vídeos casolans a internet, l’espectacle denigrant d’un vandalisme extraordinàriament furibund. I com que una imatge val més que mil paraules, que no ens vulguin fer passar garses per perdius; els ciutadans que encara no ens hem venut l’enteniment sabem perfectament distingir on acaba el dret a la “llibertat d’expressió” i on comença el salvatgisme, l’incivisme i la fúria encegada.

Perquè no crec que costi gaire d’identificar com brots de còlera, cosina germana de l’odi més repugnant, la manera com alguns d’aquests “pacífics” antifeixistes responen des del carrer estant les increpacions dels veïns que, des dels balcons de casa seva, s’exclamen alarmats en veure perillar les seves propietats i àdhuc la seva integritat física per les flames dels contenidors. Uns contenidors de deixalles, per cert, que potser el cervellet malalt dels incendiaris identifica com un símbol capitalista i que, per tant, no n’hauria de quedar cap dempeus. Suposo per aquesta mateixa “deformació” neurològica va provocar que ahir apedreguessin la façana del Palau de la Música Catalana, en considerar-lo un símbol de la decadent burgesia. Si es poguessin escanejar les identitats dels indignats vàndals, m’agradaria saber quants d’aquests “guerrillers democràtics” viuen a Nou Barris o a la dreta de l’Eixample, per exemple; o per dir-ho més clar, quants fills de la burgesia que ataquen i voldrien fer desaparèixer, es disfressen de nit de revolucionaris per satisfer els seus deliris? Perquè m’oloro que n’hi ha uns quants entre els esgarrapacristos nocturns, que de dia espremen les comoditats del “sistema” on hi tenen la menja-dora, “la paga” i les matrícules universitàries, i de nit surten a cremar-ho tot per venjar-se’n o per redimir-se’n. Recordo quan l’okupació de cases és feia per esnobisme més que per necessitat, com ara, que alguns d’aquestes presumptes explotats aparcaven pels voltants de les cases okupades cotxes que no eren precisament utilitaris.

M’agradaria, tanmateix, comprovar què hi entenen per feixisme, aquests “herois” tan demòcrates, que es consideren “màrtirs” de la repressió. Perquè estic segur que em cargolaria de riure demostrant-los que la seva definició de feixista els retrata a ells tan perfectament, com si es miressin en un mirall. Perquè de feixistes, per desgràcia, en creixen a totes les famílies, a la dreta i a l’esquerra, inclús a casa del independentistes; perquè, per desgràcia els tarats i els hiperventilats en qualsevol terra hi poden arrelar, sempre que se’ls aboni amb el verí adequat. Si l’encerto, he de confessar-vos que no crec que és resolgui el problema amb càrregues policials perquè la confrontació amb el sistema és el que busquen aquesta gent i dissoldre’ls amb la força només atiarà el foc. L’única solució hauria de sortir dels propis manifestants autènticament pacífics, que no haurien de permetre que se’ls afegissin els que d’una hora lluny es veu a venir que dintre les motxilles que arrosseguen a l’espatlla no hi porten flors sinó pedres i d’altres “arguments” contundents per sembrar el pànic.

Només el dia que els propis manifestants expulsin des de bon principi de les seves files aquells que van preparats per fer gresca, s’hauran acabat els actes de violència “democràtica” i els mossos podran esbandir-los, detenir-los i posar-los a disposició del jutge com a delinqüents no com a “indignats” per l’opressió del sistema. Suposo que costarà d’aconseguir-ho, perquè per desgràcia s’ha escampat tanta intoxicació, que inclús part de la societat que condemna els aldarulls perquè està convençuda que no ajuden per res la seva causa, dubta quan sent que gent teòricament centrada opina que una manifestació mentre sigui pacífica no aconsegueix resultats. Perquè les coses es moguin, cal que es reparteixi estopa, vaig escoltar l’altre dia que deia un tertulià del programa “tot es mou” de TV3. I que jo ho veiés, ningú li va rebatre aquest punt de vista amb prou indignació per fer-lo avergonyir. La democràcia no exclou tenir la valentia de parar qualsevol intent de justificar o blanquejar la violència. I mentre no es practiqui aquesta sinceritat, francament, ho tenim pelut per aturar la gresca quotidiana. Si la societat no està convençuda que cap causa, per noble que sigui, justifica ni un contenidor cremat, ni aixecar barricades urbanes, ni destrossar botigues o bancs, tenim mala peça al teler.

Ara, des del govern que fa un any que no governa - i que pel que es veu anirà per llarg que en tinguem un de nou prou fort i lleial entre els seus membres, perquè es governi d’una vegada -, es vol “modificar” el model d’actuació en cas de conflictes públics. Que no perdin el temps, mentre alguns benaventurats pensin que el vandalisme i la violència se l’ha de combatre amb flors enlloc d’emprar mitjans expeditius per dissoldre els que atemptin contra la propietat publica o privada, la integritat de les persones i de la policia democràtica que té el deure de protegir els ciutadans, i l’endemà de les detencions dels violents agafats in fraganti, s’organitzin concentracions davant les comissàries i els jutjats demanant-ne la llibertat i en cas contrari tornant-la a armar, tenim mala peça al teler. I comprenc que els mossos n’estiguin fins al capdamunt que se’ls prengui pel pito del sereno. Que no se n’afartin tant que qualsevol dia diguin que els que tant els critiquen surtin ells mateixos a dissoldre els violents, i sabran el pa que s’hi dona quan a més de posar-hi la cara ningú els in dona les gràcies.