Cents d’ulls electrònics, per no dir milers, estan a l’aguait dels nostres gestos i moviments, i no sé si també del què pensem. Només cal que aixequem la vista per adonar-nos que estem enrondats de càmeres, aparentment inofensives, per tot arreu. Des que posem els peus al carrer cada matí som actors, sense haver-hi donat el consentiment ni cobrar drets d’imatge, d’una estranya pel·lícula rodada amb petits esqueixos robats a l’atzar a tothom que es belluga: ens graven al pàrquing, al metro, a la feina, al caixer automàtic, quan entrem o sortim d’un restaurant, al gimnàs, a l’hospital, al super, a l’aeroport, a la discoteca, als camps o pistes d’esport, a les comissàries i fins i tot no trigaran gaire a fer-ho a les portes d’esglésies i oratoris, i als wàters si s’hi atrevissin. El dret a la privacitat, amics i amigues, és una camama sota l’imperi de l’ull del “gran germà”.
El “gran germà” controla a totes hores i escorcolla “científicament” els secrets més íntims dels ciutadans i els emmagatzema en una colossal memòria que recicla el material i el posa a disposició d’interessos mai prou clars. Se’ns aconsella que ens netegem la boca i no diguem en va paraules tan emprenyadores com espionatge, i acceptem de bon grat que el fet que un “germà gran” ens estimi molt i que no ens tregui l’ull de sobre per saber on ens belluguem i amb qui fem petar la xerrada, ajuda el progrés, benestar i seguretat de la societat. El que passa és cada vegada n’hi ha més pocs que ens mamem el dit i combreguem amb les rodes de molí que ens volen vendre els xarlatans a sou de tots els poders imaginables. Qui està embolicat amb el poder, encara que només sigui amb les escorrialles, aprèn per pur sentit de conservació a utilitzar tots els ressorts de la tecnologia per manipular amics, coneguts i saludats com titelles, traient profit dels immensos recursos d’Internet per intervenir comunicacions, moviments i informacions, tant en àmbits professionals com lúdics, quan els “vigilats” estan més relaxats i amb les defenses baixes. Les especialitats del “germà gran”, abasten un repertori: xarxes socials, telefonia mòbil, televisió interactiva, etcètera.
Malgrat mirem d’adaptar-nos-hi a moure’ns per aquesta selva pantanosa i plena de paranys - no perquè ens agradi aquest joc de cuc i amagar tan bèstia sinó perquè no tenim escapatòria -, no triguem a adonar-nos que per molt que li fem la farina blana al “germà gran”, la seva “abraçada de l'os” ens fa sentir més impotents, fràgils i desemparats enmig d’un món que cada vegada més substitueix la conversa distesa entre persones per monòlegs amb un robot, últim model d’intel·ligència artificial. No se sap quantes càmeres de videovigilància ens trepitgen l’ombra, però segur que amb sis dígits no en tindríem prou per classificar-les, perquè el problema dels “grans germans” és que es multipliquin com conills i que molts ingenus vulguin compartir la seva tafaneria pensant que també compartiran el poder. Pobres desgraciats! De “gran germà” autèntic només n’hi ha un, els altres són còmplices titelles que pensant-se ser molt llestos no s’adonen que tota la informació que aconsegueixen fent-se els vius, a l’instant els hi pispa el seu “germà gran” que no deixa mai que cap aficionat li faci créixer l’herba sota els peus.
I tampoc el “gran germà” s’adorm sobre els llorers sinó cada dia eixampla l’abast de la seva influencia, perfeccionant les tècniques de camuflatge i d’infiltració. Ara la disfressa que li està donant resultats més espectaculars es coneix com a “dron”. Es tracta d’unes eines en principi destinades a joguines inofensives, però que en caure en les seves mans han esdevingut espies d’última generació. Aquests aparells porten incorporada una gravadora i un ull màgic que, amb la mateixa eficàcia que pot detectar un conat d’incendi forestal, la presència de caçadors o pescadors furtius o bandes organitzades que espolien collites senceres de fruita o verdura als pagesos, pot violar la intimitat domiciliària de les persones des d’una confortable distància. Tanmateix, degut a aquesta ambició que no s’atura, el “gran germà” està temptant la feblesa dels humans per omplir les xarxes d’autèntica porqueria en forma d’imatges compromeses, calumnies i mentides cruels que destil·len odi, rancor i revenja, emparant-se en la impunitat de l’anonimat.
Però el que més em preocupa és que aquests que en fan tan mal ús de les facilitats de la tecnologia no són delinqüents o psicòpates, sinó gent normal i corrent com tots nosaltres, persones aparentment civilitzades però capaces de segregar tant de verí i ràbia que converteixen en clavegueres les xarxes socials, sense cap remordiment, com si en realitat els encantés fer la feina bruta del seu “germà gran”. Mireu si en són de “normals” els aprenents de “grans germans” que podrien ser qualsevol dels nostres veïns, d’aquells que quan te’ls trobes van d’enrotllats i et donen copets a l’espatlla com si fóssiu amics de tota la vida. Però encara us afegiré una altra cosa: l’anonimat que explica determinats comportaments que fan plorar, és el mateix sentiment d’impunitat en que s’emparen els consumidors actius o passius d’aquesta brutícia. Segur que si molts dels que es passen hores i hores a la xarxa tafanejant i tocant la pera al proïsme, no ho farien si no n’estiguessin convençuts que la seva “debilitat” podria ser descoberta. En resum: que mentre hom no tingui de donar la cara per calumniar a tort i a dret o escampar mentides, a fotre’s del mort i de qui el vetlla!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada