DIVAGACIONS PER NO PARLAR NI DE POLÍTICA NI DE VANDALISME

Avui ja comprenc que no hauria d’amagar el cap sota, l’ala i dir que em sembla de les poques ganes que demostren tenir els aprenents de polítics que van sortir elegits diumenge passat, de complir amb la seva obligació de constituir urgentment un govern fort, estable i sense rancúnies amagades sota la taula, per posar-se a treballar de seguida “en benefici de les persones” i no guipant només “els interessos dels respectius partits”. O atrevir-me a dir el que penso d’aquestes manifestacions “pacífiques” que massa sovint "espontàniament" acaben amb esclats de violència i vandalisme que a Euskadi en dirien kale borroka. Ho hauria de fer, però sento tanta vergonya i tanta ràbia alhora per a sobre de la pandèmia haver de viure aquests espectacles que, francament, necessito desencapotar-me i, també, a no fer-me recança de dir el què penso, perquè ha arribat un moment que parlar de segons què no està ben vist pels que distribueixen carnets de demòcrates i de lliurepensadors, i que allò de “cantar les veritats” ja no té la requesta que tenia, sobretot perquè fa temps que costa de saber on s’amaga “la veritat”, enmig de tants mentiders compulsius i professionals. Per tant, avui em dedicaré a manllevar del meu bloc de notes, alguns apunts de primers paràgrafs que donin peu a engegar futures reflexions. I és que el més difícil quan un es posa davant la pantalla en blanc de l’ordinador cada matí és tenir la pedra a la faixa d'una "frase llançadora" per arrancar la reflexió anant estirant el fil.

- Instrucció i educació no vol dir el mateix, encara que tendim a confondre els dos conceptes. La instrucció ens ensenya fórmules, teories, dades, però no ensenya a reflexionar, a pensar enlloc de limitar-se a memoritzar. L’educació, en canvi, ens ensenya com ser persones i a descobrir el millor de cadascú. Igual que estava gravat a l’antiga Grècia en el temple de Delfos, al frontispici de moltes universitats i, per extensió, en les parets de bastants Instituts s’hauria d’escriure: “Coneix-te a tu mateix!”

- El consumisme no porta necessàriament al benestar, ja que el progrés pot acabar destruint el medi-ambient, fent bona l’advertència de Bertrand Russell: “Si hi havia una època que l’ésser humà vivia només per destruir l’enemic, avui en dia sembla que es troba més plaer en destruir-nos a nosaltres mateixos”.

- Mala senyal, això de confondre la por de perdre amb la maldat de l’adversari.

- Una “parella” no necessàriament és una unitat, aquest és el malentès de la nostra societat. Una parella, sigui del gènere que sigui, és simplement “dos que fan camí junts”.

- Si jo fos polític, pensaria que fora millor ser honest i no parlar d’allò que no conegués bé, només per aparentar allò que no sóc. Si la capacitat d’una persona no respon a les necessitats del càrrec que ocupa, l’honest dimitiria o posaria els cinc sentits en aprendre el que no sap, abans de ficar la pota. En canvi, el fatxenda aparentaria el que no és sense cap vergonya ni reprimir-se. D'aquí ve que pensi que la humilitat i la honestedat són valors que la nostra classe política hauria de conrear sense adormir-se si vol sobreviure.

- Estem tan acostumats a sentir parlar a totes hores de corrupció, que fins i tot ja no ens estranyem que formi part del vocabulari de la nostra canalla.

- Quina pena! Ahir que vaig dinar de restaurant per feina, a la taula del costat tres adolescents assegudes menjaven sense mirar-se ni conversar, tuitant com unes desesperades vés a saber amb qui, des del mòbil.

- La bona educació entesa en clau d’urbanitat – què se n’ha fet d’aquelles lliçons d’urbanitat que ens feien estudiar de petits? – es troba a faltar cada dia més veient la falta de respecte i l’absència d’empatia entre bastants adolescents i la gent gran, inclosos els vells de la seva família. En els transports públics, per exemple, és habitual veure adolescents replantifats als seus seients, mirant cap a una altra banda o pendents dels seus iPod o iPhone, mentre ancians o embarassades s’aguanten com poden dempeus. I quan es dignen enraonar entre ells, s’omplen la boca de “tio” i “tia” enlloc d’anomenar-se pel seu nom.

I acabo aquest calaix de sastre de principis de reflexions "en remull", amb dues frases de la darrera premi Nadal, la formidable Najat el Hachmi, que bé podrien motivar-me un parell de reflexions més d’aquelles que et deixen descansat:

-“les llengües no són conflictives, el que és conflictiu és que no et vulguis entendre”.

- “hi ha dones que, sense coronavirus, viuen sempre un període de confinament”.

Apa, que ja teniu una bona xeixa per meditar fins demà.