Els independentistes aplaudeixen amb les orelles el mastegot diplomàtic que van donar els russos a l’assaig de reprimenda del ministre d’assumptes exteriors comunitari, en Josep Borrell, en relació a la falta de respecte pels drets humans que demostra el Kremlin en general i en aquest afer de l’opositor Navalni, en particular. Però, si en comptes de ser en Borrell qui li va mig cantar la canya al seu homòleg rus, hagués estat un altre amb més pedigrí progré i no tant mal vist i qüestionat pel sector que talla el bacallà a l’establishment comunitari, estic força convençut que les reaccions haguessin estat diferents, molt més comprensives que crítiques, fins i tot lloant la seva "gallardia".
Ara bé, si analitzem fredament l’episodi diplomàtic, em sembla que els fets que s’entortolliguen en aquesta història són clars com l’aigua: a)- des que governa en Putin, a Rússia amb la declaració dels drets humans s’entretenen els funcionaris fent papiroflèxia i poca cosa més, ja que tots els que gosen portar la contraria al nou tsar ho passen magre i si no se’n fan la pell, purguen la rebequeria emportar-se’n un bon gec de garrotades cada dos per tres. b)- en Borrell no va fer res més que recordar que a l’Europa institució no li agrada com el govern rus s’ho manega per fer callar els rebecs. c)- que als russos, el paripé del senyor Borrell els hi va entrar per una orella i els hi va sortir per l’altra, segurs de que es tractava d’una queixa de pura tramoia mentre tinguessin l’Europa pragmàtica – Alemanya i França – agafada pels dallonses amb l’assumpte del gasoducte.
Però, vet-aquí que el senyor Borrell, sota la seva disfressa institucional de comissari d’assumptes d’exteriors de la UE, no podia dissimular el personatge recargolat i ressentit en que s’ha tornat des de fa uns quants anys: un paio que porta una cua de palla tan sensible que s’encén només que li apuntin un misto. I com que el gat vell del ministre rus sabia exactament quin era el punt dèbil d’aquell titella estarrufat que tenia al davant: refregar-li pel nas que havia comès l’error en que sempre cauen els superbs i els dogmàtics, que no és altra que criticar la palla als ulls dels altres i no adonar-se de la biga que engrillona els propis. I és que el senyor Borrell, aquell dematí no es devia haver rentat gaire les lleganyes per no veure venir la plantofada que li engaltarien si es feia el gallet i volia donar-los lliçons de democràcia: que li refresquessin la memòria sobre la situació dels presos polítics catalans en particular, i per la repressió de les idees, en general, que caracteritzava la fiscalia i la justícia espanyola. És a dir, en bones paraules, que abans de voler reformar la casa dels altres, comencés per endreçar la pròpia. Rèplica que va agafar en calçotets un paio que des del seu pas per Hisenda fanfarronejava de saber-se-les totes; però, es veu que la referència als presos polítics catalans el va destarotar i com aquell qui diu, “es va quedar sense paraules”.
És clar, si el representant de l’UE no hagués estat el senyor Borrell, els russos s’haurien hagut de buscar alguna altra excusa per espolsar-se les puces, però com diria un castís madrileny: “en Borrell, se lo puso a huevo”. Tanmateix, si els independentistes d’aquí no li portessin tan botada al senyor Borrell, potser s’ho haguessin rumiat una mica abans d’aplaudir el recolzament dels russos als seus repressaliats polítics, tenint els espontanis advocats dels pobres un currículum de repressió política que fa por. Parodiant la pregunta que varen dirigir els candidats independentistes una dotzena de vegades durant els recents debats electorals al candidat Illa, sobre si acceptaria o no els vots de l’ultradreta per investir-lo president, ¿els nacionalistes catalans donen per bo que uns botxins descarats dels drets humans com els russos airegessin els nostres repressaliats per contrarestar les crítiques i denuncies envers els seus? Ja em perdonareu, però a la meva manera de veure, aquesta mena de “representacions teatrals” formen part de la hipocresia que abunda en la pràctica de la política. Perquè una cosa és l'ètica teòrica que s’ensenya a les Facultats i una altra de ben diferent la filosofia de conveniència que s’aplica, en funció dels interessos concrets de cada moment, des dels despatxos, quan es governa o s’intriga per governar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada