¿DE QUI M’HE DE REFIAR, DEL QUE DIU LA LLEI O DE COM INTERPRETI LA LLEI EL JUTGE QUE EM TOQUI?

La pregunta se m’ha acudit arrel de la surrealista gestió dels tercers graus penitenciaris dels presos polítics. Les juntes de vigilància diuen naps i els jutges avui diuen naps i demà cols. Per segona vegada consecutiva, que aquesta gent recuperi una part de la llibertat o es consumeixi tota la setmana a la presó sembla que depèn, en comptes del que digui el codi, de la interpretació de la norma que en faci el jutge o la jutgessa de torn. A la meva manera de veure, però, que en qüestions de pa sucat amb oli cada jutge faci de més o de menys en dictar sentència, no em traurà la son. Però quan estigui en joc quelcom més transcendent com ara la privació de llibertat, em sembla que la llei hauria de contemplar per endavant totes les casuístiques possibles per tal de facilitar la feina al jutge i, sobretot, evitar sentències contradictòries sobre fets idèntics que en produir-se, ni deixen ben parada la imatge de l’administració de justícia ni tampoc la sensació de seguretat jurídica de l’encausat.

Voldria explicar-me bé, perquè no hi hagi malentesos i filar prim en una qüestió tan delicada com la justícia, i en aquest sentit em sembla prioritari deixar clar que no escric aquesta reflexió referint-la només a la derivada política, sinó que aquesta seguretat jurídica pel ciutadà la reclamo tant pel pres polític com pel pres comú. No pot ser que el marge d’interpretació quedi a la discreció dels jutges i sigui tan ample com per permetre – i en tenim exemples recents i escandalosos amb els casos de delictes sexuals –, sentències que valoren la culpa i la responsabilitat de l’acusat de diferent manera. Sembla que faci mandra als legisladors polir o “afinar” cada vegada més la lletra de la llei per acostar-la a la realitat d’una societat canviant, i així evitar que davant la falta de concreció de la llei els jutges tinguin la temptació, que no els hi critico perquè ben mirat no en tenen la culpa, de “crear” jurisprudència en forma de precedents que només aprofiten als picaplets que es guanyen legítimament la vida aprofitant tots els melics mal lligats per justificar els seus arguments en pro d’una sentència conforme als interessos dels seus clients.

I no en tenen cap culpa els jutges, perquè els únics responsables que la legislació sigui ambigua, dispersa i en alguns casos un vertader galimaties, la tenen uns legisladors poc meticulosos que a vegades donen la impressió que entatxonen lleis com qui enllarda botifarres. O sigui, que no tenim jutges desmanegats ni delerosos de convertir-se en estrelles, cercant protagonisme mediàtic; el que tenim són lleis acabades a tall d’arrancar naps pels governs, després de passa’ls-hi el ribot a la baixa en el tràmit parlamentari, a base de transaccions inspirades pels polítics per satisfer els interessos dels seus lobys. Sense pagar aquest peatge de retocar o abonyegar una mica el text original, segurament la llei no seria aprovada i, per tant, els polítics enlloc de plantar-se i no claudicar prefereixen trampejar parint un nyap legal ple de descosits i de forats, que és el que provoca desgavells interpretatius que s'haurien d'estalviar.

Si els polítics fessin fe la seva feina de legisladors com cal, la justícia no es ressentiria de la manca de coherència d’algunes sentències i actuacions dels jutges. Aprovar lleis defectuoses, amb prou descosits com per deixar moltes vegades amb el cul a l’aire als jutges, és també una manera d’influir i manipular la justícia des de la política, encara que sigui indirectament. Potser és una manera potinera i capritxosa però determinant, si quan qui se’n refia del codi, en un moment donat es troba perdut davant d’un text massa confús o indefinit per conveniències dels estira i arronsa entre partits durant la gestació de la llei. En aquest cas podríem parlar d’una negligència per omissió; però, certament per no fer la feina ben feta deixant de banda els regateigs polítics en matèries tan sensibles. Potser abans d’aprovar definitivament la legislació un comitè d’experts independents hauria de donar-hi una ullada professional als textos per prevenir llacunes, incongruències i ambigüitats, i d’aquesta manera evitar al màxim les “interpretacions” gratuïtes, en cas contrari, dels jutges. Una cosa es que els tribunals valorin la prova, la credulitat dels testimonis i les pericials, i una altra de molt diferent dictar sentència “interpretant” allò que la llei específicament no contempla amb punts i comes. Que és el que està passant amb tot aquest sidral dels permisos penitenciaris. I quan es tracta de presos polítics, la Fiscalia tampoc hi ajuda gaire a no embolicar més la troca.