La Companyia de Jesús ha reconegut en un llarg informe que almenys 96 jesuïtes han comès abusos sexuals des del 1927 fins a l’actualitat, cosa que suposa l’1% dels 8.782 jesuïtes que hi ha hagut a Espanya des d’aquesta data, la primera en la qual tenen constància d’un delicte sexual a les seves institucions. D’aquests, 65 van cometre abusos sobre menors i 31 sobre persones adultes, en el primer cas en més proporció sobre nens que sobre nenes i en el segon sobre dones. I tots els pederastes, segons l’orde religiós, o bé han mort, o bé ja no segueixen a la Companyia o han sigut apartats del contacte amb menors. En el 20% dels casos (el 12% en abusos sobre adults) hi ha hagut més d’una víctima, per això el nombre de persones que han patit abusos sexuals puja a 118. Es tracta de la primera vegada que una confessió religiósa involucrada amb l'educació fa balanç a Espanya d’aquest horrible passat, si bé l’informe omet, caritativament, els noms dels abusadors i el de les escoles o institucions on van cometre els delictes. Tampoc contempla una reparació per a les víctimes. La Companyia de Jesús, no obstant, assegura que està treballant en la creació d’un «protocol de reparació», en el qual es compensarà les persones afectades «cas per cas», perquè el seu objectiu és «la compensació moral i l’ajuda a la curació i el tractament en els casos necessaris», sense necessitat que les víctimes acudeixin a la justícia.
Els Maristes, uns altres que han confessat el seus "pecats", són els únics que han acceptat reparar les víctimes de la pederàstia en centres catalans de la seva propietat, però sense portar a terme una comissió d’investigació completa, mentre que el monestir de Montserrat va ser el primer en quantificar els casos a la seva abadia, seguint la petició del papa Francesc, que va convocar una cimera sobre abusos a l’Església i va demanar que es doni llum sobre els delictes i es posin els mitjans perquè no tornin a succeir. A Catalunya, un 17% de la població (un 15,5% dels nois i un 19% de les noies) ha patit abusos sexuals durant la seva infància. Són dades de l’informe ‘Ulls que no volen veure‘, en el qual "Save the Children" explora aquesta realitat que considera “oculta” i “infravalorada” a casa nostra. “Els menors que pateixen abús sexual infantil són víctimes de conductes inadequades amb contacte físic o sense per part d’un adult o d’un altre menor, en les quals se’ls converteix en objectes sexuals”. Qui així ho defineix és Pilar Polo, psicòloga i cap de Relacions Institucionals de la Fundació Vicki Bernadet. Aquesta entitat, que fa més de 20 anys treballa en l’atenció integral, prevenció i sensibilització dels abusos sexuals infantils, ha vist com en el darrer any s’han incrementat un 44,6% les demandes d’assessorament jurídic i un 39% les d’atenció psicològica presencials.
Però la notícia que m’ha impactat més darrerament està relacionada amb els delictes sexuals que no es cometen ni en carrers foscos, ni per part de desconeguts. Segons dades que han recollit els Mossos d’Esquadra, és a casa mateix de la víctima on abunden els abusos i agressions sexuals, i el culpable és un familiar o amic de la víctima. La policia també s’ha adonat del que costa denunciar aquests casos. Si una de cada quatre víctimes de delictes sexuals triguen més d’un mes a denunciar-ho, imagineu-vos quan l'abusador és una persona coneguda i potser estimada per la vícima. Tot plegat em porta a recomanar-vos la lectura d’un llibre de la francesa Camille Kouchner – “La família grande” –, que ha destapat un vell escàndol sexual i les seves complicitats que sacseja la burgesia intel·lectual d’esquerres del país veí, que ha obligat la Fiscalia a investigar un cas d’incest de fa més de trenta anys, que esquitxa de ple el prestigiós jurista Olivier Duhamel.
Sempre s’ha dit que sinó en totes, gairebé moltes famílies amaguen secrets inconfessables. És llei de vida. El problema del cas Duhamel, que portarà cua, ja ho veureu, rau en el fet que el “pecat” d’aquest prestigiós catedràtic de Dret Constitucional de setanta anys, icona dels intel·lectuals d’esquerres, politòleg, ex-eurodiputat i periodista, que havia restat trenta anys somort gràcies a múltiples complicitats del mateix entorn que no volia passar per la vergonya, ara l’ha fet surar la seva fillastra Camille, autora del llibre. Cito una de les seves consideracions: “El silenci no és només covardia. Alguns estan encantats d’haver callat perquè ho consideren un deure, per pertànyer a un món on “aquestes coses” estan més malvistes per ser qui són els protagonistes. És una marca addicional i necessària de la seva identitat. A l’esquerra, com a l’alta burgesia, la roba bruta també es renta en família”.
Nota: Avui, per esponjar la periodicitat diària del blog, provo un sistema que consistirà en penjar a darrera hora dels diumenges la reflexió corresponent que compartiran diumenge i dilluns. D’aquesta manera, alleujo una mica de l’estrès que suposa escriure una reflexió diària. Com que en definitiva sóc jo qui me l’he imposada aquesta “obligació” i no tinc de passar comptes amb ningú, ho provaré i així els caps de setmana carregaré piles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada