LA BANCA ESTÀ TRISTA PERQUÈ NO GUANYA PROU, I ELS VELLS ALS BANCS SE SENTEN TRACTATS A BAQUETA.

En teoria, en temps de desgràcies el negoci dels banquers no se n’ha de ressentir gaire, perquè mentre tinguin diners per deixar, vista per no enganxar-se els dits amb propietaris de terres a l’Habana i paciència per rescabalar-se de mica en mica els préstecs mentre cobrin puntualment els interessos, dòmino! Aquest negoci és més vell que l’anar a peu, i també ho és la dita que la banca sempre guanya, naturalment a costa de qui té d’anar-hi a raure de manlleu, per sobreviure. En totes les èpoques, quanta més gent hi ha hagut passant-les magra, tant els usurers encoberts com els banquers formals s’han fet la barba d’or. Puix quan més hom necessita un cop de mà sigui per tapar quatre forats o per arreglar tota una teulada, més els creditors poden cargolar els pidolaires amb interessos que, a vegades a la banca “oficial”, freguen les tarifes dels usurers. Avui mateix, degut a la pandèmia, el negoci de la banca ha reeixit com feia temps no passava, concedint crèdit a empreses i famílies que per resistir els efectes del confinament no tenen més remei que hipotecar-se fins a les celles, pagant el gust i les ganes per aconseguir simplement líquid per sobreviure i salvar les aparences. La banca, doncs, hauria d’estar satisfeta ja que el seu negoci es basa en deixar diners i cobrar-ne tants com pugui de més de tornada. Però no n’està de contenta, perquè diu que els beneficis van a la baixa.

CaixaBank acaba de declarar un benefici de 1.381 milions nets de pols i de palla durant l’exercici 2020, però ho considera xavalla perquè és quasi un 20% menys botí que l’obtingut l’any 2019. El BBVA, n’ha guanyat 1.305 de milions, però encara n’està menys de content, perquè representa que la rendibilitat del negoci ha caigut més d'un 60%. El Santander i Banc Sabadell encara no han passat en net els seus resultats, però sembla que el negoci tampoc ha rajat tant com voldrien. Els banquers estan tristos, però no deses-perats; ans al contrari, perquè saben que el seu negoci no farà fallida mentre els que tinguin avals i garanties suficients es puguin permetre manllevar diners per sortir del pas. No trobareu cap banc que se n’hagi anat a can pistraus en èpoques de vaques flaques, perquè es quan miren més prim i no deixen anar un euro que no estiguin segurs de recuperar amb una bona propina. És en èpoques de vaques grasses quan es permeten “alegries” que els porten de mal borràs, a l’estil “bombolla immobiliària”. Però ara rai no tenen que patir, tancaran unes quantes oficines més, fotran unes quantes dotzenes d’empleats al carrer ensibornant-los amb la jubilació anticipada que és pa per avui i gana per demà. I, no faltaria més, digitalitzant les oficines que deixin obertes per tal d’evitar familiaritats entre clients cagamandurries i empleats servicials. Perquè els clients vip, ja mengen a part.

Un Ajuntament, el de Manresa, acollint el malestar de la Plataforma en Defensa dels Drets de la Gent Gran (és a dir, dels vells de tota la vida), per unanimitat van requerir de la Banca que aturi el deteriorament del servei restituint l’atenció vis a vis als clients de certa edat a qui totes les millores telemàtiques els hi semblen martingales i trencacolls que els fan sentir uns inútils. El regidor de Ciutadans va posar l’exemple del seu avi, un home de 102 anys, que fins fa poc s’entenia la mar de bé amb l’empleat que l’atenia darrera del taulell, però que des que tota relació amb el seu banc de tota la vida ha de passar pel caixer automàtic o per una aplicació de mòbil, és un home perdut, un enze. El portaveu de la Plataforma va dir quelcom que els banquers pendents només dels beneficis s’haurien d’apuntar: “no ens podem permetre, i encara menys després de rescatar els bancs amb diner públic, que girin l’esquena a tota una generació que difícilment podrà adaptar-se amb prou competència al món digital”. Un col·lectiu, per cert, que representa quasi el 20% de la clientela amarrada als bancs perquè no tenen cap més remei. Tanmateix, del cèlebre rescat públic, que no fou altra cosa que un préstec quan els bancs manllevaven diners a la desesperada per tapar les seves disbauxes, no se n’ha tornat en prou feines res. Potser una manera d’agrair aquell sacrifici seria reconèixer que el servei dels bancs als ciutadans, sobretot als de més edat, va més enllà de poder treure diners del caixer o de comprar amb la targeta, i que restituir el bon tracte servicial a les persones velles hauria de ser una de les prioritats d'una Banca ètica. I no pas pensar només amb els beneficis i com treure’s més comissions de la màniga per xeringar la clientela sense pedigrí ni padrins.