Fa anys, l’Artur Mas va anar a cal notari en plena campanya electoral, per deixar constància per escrit que mai de la vida es partiria el pa i la sal amb el PP. Després, va passar el que va passar i els dos partits, fent de la necessitat virtut van fer manetes sempre que els va convenir. Molt abans d’aquella “fanfarronada”, en Pujol, després de tancar una campanya en que els convergents i els populars liderats pel senglar Vidal Quadras es varen dir de tot menys guapos, a poques setmanes que haguessin parlat les urnes, els pragmàtics convergents es van enllitar a l’Hotel Majestic amb el capo dels populars, l’Aznar en persona; i varen signar els cèlebres pactes que van encarrilar una de les legislatures que, segons el propi Pujol, es va aconseguir tirar més peix al cove, començant per enviar en Vidal Quadras a la paperera de la història. O sigui que si mai no es pot dir: “d’aquesta aigua no den beuré”; sobretot tractant-se de política s’hauria d’anar amb peus de plom abans d’obrir la boca, perquè totes les promeses i declaracions des del faristol d’un míting, eufòriques i desguitarrades, s’han d’agafar amb pinces i si s’empassen neutralitzar-les amb un bon got de bicarbonat.
Aquell tros de paper que avants d’ahir varen signar, alguns més si-us-plau per força que d’altres, els candidats alineats en teoria en el bloc agosaradament anomenat “independentista”, no diré que fos paper d’estrassa però, evidentment, tampoc era un pergamí. I és que no s’ha de ser gaire llest per adonar-se que no tots els que varen comprometre la seva firma en la declaració que recordava més els trucs de la màgia Borràs de la nostra joventut que un document amb cara i ulls, estan disposats a caminar junts al mateix ritme dels promotors, ni agafar segons quines dreceres, ni encara menys compartir un full de ruta que “in pectore” uns consideren hiperventilat i d’altres poc sostenible, tocant de peus a terra esclar. D’altra banda, aquella declaració d’excloure de futurs pactes, con-versacions o simples barriles per investir un president de consens amb els alineats amb un constitucionalisme de pancarta i pandereta, responia a la vacil·lada manifestada pels d’aquest surrealista bloc en el sentit que mai s’asseurien ni al govern ni a la taberna amb cap fastigós separatista. Malgrat pensi que tothom té dret a comportar-se com li roti, el cas és que trobo exagerat etiquetar de “constitucionalista” a l'altre bloc que es disputa el galliner, puix cadascun dels partits encaixonats en aquella ratonera política de conveniència, en fan de la Constitució una lectura ben sui generis i, en algun cas, fins i tot quan en parlen es tapen el nas perquè els hi fa venir basques. Però el cas que aquesta colla de miops i guenyos que pretenen governar-nos demà passat, no saben pas què es fan, quan declaren vetos i embruten el panorama amb línies vermelles.
Si tenim en compte que viure en democràcia obliga, sobretot avui que són impossibles les majories absolutes, a enraonar francament entre tots per governar el millor possible en benefici del poble que diuen estimar tant, posant-se d’acord en uns mínims consensos, a fi de no castigar més el país imposant-li un govern dèbil, eixorc, incapaç de prendre les decisions que necessiten els ciutadans per sortir del pou. No se m’acut a quin cap una mica ben moblat se li pot acudir que dibuixant línies vermelles facilitarà la concòrdia i l’entesa post-electoral. El que han aconseguit amb els seus vetos aquesta “canalla” – accepteu-me el mot en el sentit de “criatures” -, és que condicionats per aquest forassenyat i estúpid compromís, inclús en el cas que els partits a l’hora de la veritat se’n desdissin, seria un disbarat perquè retallaria encara més la confiança en una classe política tan baliga-balaga.
Tal com han plantejat el futur de la governança del país, llevat del cas improbable que un dels dos blocs aconseguís la majoria suficient per investir un president i bastir un govern sense enraonar-ne amb l’oposició, resultaria que aquest govern imposat no seria “el de tots”, sinó només el d’un bàndol. I que jo sàpiga, cap democràcia té salut i arriba a vella menystenint i no escoltant una meitat de la població. Per tant, a la meva manera de veure, tal com s’han vetat els uns als altres, aquest país arruïnat econòmicament i moral per la pandèmia no aconseguirà que els seus governants vagin d’una vegada “per feina” arraconant la bronca continua. Avui dia de reflexió, potser enlloc de deixar-se maquillar la fesomia en la foto “unitària” que demà publicaran els principals diaris en portada, es dediquessin a meditar la bestiesa que han comés i baixessin del burro rectificant. Però no ho faran perquè aquests polítics que ens demanen el vot per segrestar-lo, no en tenen ni punyetera idea del que vol dir la paraula “política”. I en dubto que alguns tinguin clar el concepte de democràcia. Si no ho fan, d’esborrar les línies vermelles, encara que guanyin demà a les urnes hauran perdut legitimitat. Més ben dit, tots haurem perdut! Això sí, encara n’hi haurà que es posaran una bena als ulls i faran volar coloms, en una esperpèntica representació de la gallina cega.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada