Follow by Email

dimarts, 9 de febrer de 2021

UNES QUANTES RAONS PER A NO TIRAR LA TOVALLOLA, MALGRAT TOT CONVIDI A FER-HO

El tercer món passa fam; Espanya, supura corrupció i frivolitat política; Europa, glopeja neoliberalisme nit i dia; Estats Units, rebenta de prepotència mani qui mani; Xina, es desgasta fent competència comercial agressiva i sovint deslleial; Amèrica Llatina, pateix una epidèmia de populisme; els Països Musulmans, no es desempalleguen del fonamentalisme arnat; el Vaticà, es tapa les vergonyes; l’ONU, treu cada any matrícula d’honor en inoperància; les Multinacionals, doblen beneficis a costa del pànic; el Capitalisme, s’està morint d’èxit; el Medi-Ambient, plora perquè ningú li’n fa cas; els Mitjans de Comunicació, competeixen entre ells en parcialitat descarada; a la Democràcia, cada dia se li nota més el llautó de la hipocresia. I tots nosaltres, els ciutadans cagamandurries, ens podem considerar morts i enterrats si ens encantem gaire veient com ens les foten pel dret i pel revés. Això és un relat pessimista? Francament, de cap manera ho admeto. En tot cas, com deia aquell, seria de pessimisme ben informat. Penso, però, que hi ha dos classes de persones: les que no es creuen res del que els hi expliquen i les que no volen mai ser les darreres a explicar allò que elles no s’han cregut. Ara bé, la darrera paraula no existeix en res, com tampoc les veritats definitives. És un fet!

Mentrestant, el metges de la sanitat pública, dels quals depenen les nostres vides, s’han convertit en funcionaris escagarrinats per la precarietat de mitjans i les retallades de sous. I passa tres quartes parts del mateix amb els mestres, als que exigim que donin la millor formació als nostres fills. O amb els investigadors, que es deixen arrabassar la joventut i la vocació per la recerca, a canvi de beques miserables. O amb un reguitzell d’homes i dones sàvies, d’aquelles que escriuen, fan teatre, pinten o ens il·luminen fent que les nostres vides, durant estones impagables se sentin més riques i més lliures, a canvi de compensacions i reconeixements de merda. Mentrestant això passi, voldrà dir que la societat valora per damunt de tot allò que és superficial i, per tant, en pura lògica, hauríem de començar a pensar que el més probable és que aquesta manera de fer ens condueixi a un daltabaix social. Però, recordo que la història ha deixat constància que a vegades succeeix el que es considerava improbable, com per exemple que després del darrer tren en passi un altre. I jo m’aferro a aquest bri d'esperança: no vol dir que les coses acabin surtin-me bé, sinó simplement que és possible. I això també és un fet!

N’hi ha que es consideren optimistes només perquè pensen que les coses s’arreglaran totes soles i, en canvi, hi ha gent titllada de pessimista perquè sempre diu que no hi ha res a fer. Qui sap si el terme mig no es troba en la capacitat per tenir ambició. Jo cada vegada estic més convençut que ser ambiciós és una forma de resistir. Algú va escriure: “Vull trepitjar totes les prohibicions i sortir dels senders marcats, puix de què serveix viure una vida sense bogeria, si una ràfega de vent pot venir i trastocar-ho tot?" Després que la vida t’ha fotut vàries clatellades, hom aprèn quines són les coses de les quals no se’n pot oblidar mai, i aquelles que no et queda cap més remei que acceptar com són, per sobreviure. A vegades, sembla que si no t’adaptes has begut oli, però, en realitat si t’ho proposessis de veritat podries dona’ls-hi un tomb a les coses que van malament. Un altre fet indiscutible!

Ara bé, per reaccionar amb optimisme davant les cancalletes que et para la vida cada dia i a cada cantonada, cal que facis callar primer aquells que no parin de dir-te que no val la pena de rebel·lar-te. Que has de ser un fill de puta intentant esclafar l’altre per destacar, per fer-te ric i per triomfar. Jo em pregunto: què hi té a veure això amb la resistència positiva? La vida no va d’aquest pal, és quelcom molt diferent. Va d’ésser persones més competents que competitives, per exemple. D’aquelles que no els hi caigui la baba davant el deliri de l’economia en mans de terroristes financers, que perquè tenen massa diners i poder estan disposats a comprar el món, encara que sigui després de deixar-lo desplomat. Però, a la meva manera de veure, no s’ha de renunciar a l’optimisme mentre quedin persones que considerin els altres com éssers humans i no com a carn de canó; que intentin trobar alternatives a un sistema capitalista que s’està suïcidant, just perquè els consumidors que l’alimentaven ja no poden gastar perquè se’ls hi han acabat els diners, mentre els excedents de producció sense sortida s’acumulen als magatzems. En Marx ja ho va profetitzar: “el capitalisme s’ensorrarà quan entri en conflicte amb els seus propis interessos”. Un altre fet!

Per a no tirar la tovallola, la cultura és imprescindible com a salvavides. Per això m’amoïna que els llibres sembli que els hi cremin a les mans a un pilot de gent que, en canvi, es passa el dia tuitejant bestieses com bojos; que a molts tant se’ls en foti conèixer la història perquè no es repeteixi; que massa jovent confongui l’Einstein amb un cantant o un jugador de futbol. I m’amoïna tot plegat perquè una societat inculta està més morta que els morts del cementiri. La cultura és bàsica per mantenir l’optimisme, però no la cultura d’entreteniment, per passar l'estona, sinó la que predisposa a reflexionar i emocionar-se. De cremats n’estem tots, però no es pot viure sota la tirania de pensar que “com que estic tan socarrimat, ja no hi ha res més que fer”. N’hi ha moltes de coses per fer, a part de treballar per guanyar-se les garrofes o la llagosta: escriure, cantar, pintar, dibuixar, fer pel·lícules o aconduir l’hort ... El que vulgueu! Però, preneu-ne nota: per ser optimista no trobareu ulleres especials per veure la vida de color de rosa. Algú va sentenciar que els homes som el que mengem. Francament, jo li portaria la contraria: les persones som allò que pensem. El problema és cada vegada hi ha menys gent disposada a meditar una estona cada matí.

Cap comentari:

Publica un comentari