Sembla mentida que mentre cada dia enterrem gairebé mig miler de persones infectades pel covid-19, cada cap de setmana i bastants dies entremig arreu de l’Estat s’organitzen a dojo festes particulars il·legals, fotent-se’n de les recomanacions sanitàries i del toc de queda. Ahir mateix, segons els diaris, només a Madrid se’n varen localitzar 227 d’aquestes xerinoles. I la majoria no són pas festes low cost, precisament, sinó que les begudes i d’altres estimulants costen pela llarga. Una cosa són els botellots més o menys proletaris a base d’alcohol de garrafa, i una altra de molt diferent les bacanals on circula alcohol de marca. ¿I qui les pot pagar aquestes xefles, si tenim en compte que hi ha tanta crisi, tant d’atur i la majoria dels capsigranys que cauen en mans de la policia resulta que son identificats com estudiants sense ingressos coneguts, adolescents sense ofici ni benefici i menors d’edat? Divendres, sense anar més lluny, a tot Catalunya segons informacions dels mossos es varen detenir a 37 dels participants en els aldarulls vandàlics, que per alguns és una versió a lo bèstia “d’anar de festa”, i resulta que una escandalosa majoria eren menors d’edat. La primera pregunta que se m’acut és: ja ho sabien els seus pares on s’encantaven els fills? O és que ara amb tanta família desestructurada els pocs pares que no renuncien a fer-ne, ja no pinten res a casa? I la segona pregunta que m’inquieta: és que darrera tots aquests tinglados no s’hi belluguen adults?
A més a més, tornant a les festes il·legals, segons es va sabent almenys a Madrid que se’n tenen dades, però ja podeu comptar que són semblants en molts altres indrets on volta de nit la gent guapa malgrat el toc de queda, hi participen forasters, molts de francesos perquè segons un parell de tòtiles confessaven a un informatiu, a Paris no es troben les “facilitats” que els hi ofereixen els espavilats espanyols que no paren d’explotar el negoci de l’oci a mansalva, inclús en plena pandèmia, fotent-se’n del mort i de qui el vetlla. Perquè suposo que no serem tan il·lusos de creure que aquestes festes s’organitzen soles. L’altre dia em preguntava: on s’han ficat les prostitutes? Com és que no les hem vist queixar-se com altres col·lectius de les pèrdues en el seu negoci? Home! No cal ser gaire llest per endevinar que no s’han retirat de la circulació, voleu que sigui més explícit? D’altra banda, és evident que llevat d’uns pocs botellots, i encara no m’atreviria a dir que tots, les festes no es convoquen espontàniament ni per casualitat. Al darrera de tot plegat hi ha una infraestructura mafiosa que toreja el confinament i les restriccions imposades per la pandèmia en bé de tots, amb la mateixa poca vergonya, imaginació i manipulació dels ressorts administratius com ho feia la màfia durant l’imperi de la “llei seca”.
Mentrestant cada nit, i els caps de setmana encara més, una llarga llista de gent s’esbrava ballant, bevent i posant-se a to, com expliquen ells mateixos que representa “anar de marxa”, als hospitals hi ha centenars d’hospitalitzats que s’ho passen com poden angoixats entre la por de morir-se i la terrible soledat com han de gestionar anímicament l’aïllament. Aquells que ballen tan inconscients dels milers de drames humans que envolten la pandèmia, i que esbronquen la policia perquè els fa plegar abans d’hora i escarneixen els veïns que gosen denunciar-los, potser que abans d’anar a dormir la mona algú els fes veure uns quants vídeos d’hospitalitzats angoixats i de sanitaris estressats, i que se’ls refregués pel nas que mentre ells petonegen i grapegen les seves parelles tantes vegades com volen, els pobres malalts atrapats al llit de l’hospital d’abraçades i de petons res de res, que no poden comunicar-se amb la seva família sinó és telemàticament, i que ni quan els porten les mudes de roba no els poden veure ja que, com si estiguessin a la presó, els familiars han de deixar els farcells a recepció. Potser a aquests sapastres i vividors insolidaris se’ls acabarien les ganes de riure d’aquests drames humans, mentre ells ballen i s’empitofen.
I els governs, què? Doncs els governs, com si el que està passant no fos una gran calamitat pública que necessitaria concentrar tots els esforços en un sol objectiu, aparcant les diferències ideològiques, cadascú va a la seva fent volar coloms mentre els en queden al galliner, i quan s’han acabat recorren als jocs de mans i als castells de foc d’artifici. Però el que més em preocupa d’aquest fabulós joc dels disbarats és que encara que la majoria de ciutadans n’estan fins al capdamunt de la incompetència dels governants, en general, com si fossin vulgars serps o ratolins es deixen encantar pel so d’un flabiol beguí i farisaic. Saben que només es tracta d’un encanteri, però si demà hi hagués eleccions els hi renovarien la confiança com si tinguessin una bena als ulls. I el problema és que aquest fenomen de seducció tòxica no es dona només a casa nostra, sinó que està força escampat arreu. I encara pitjor, que les poques veus carregades de raó que intenten que es reflexioni i s’actuï per rectificar el rumb, sovint es fan callar ridiculitzant-les o directament censurant-les. Quan es diu que “la societat” hauria de reaccionar per aturar aquest desgavell, hem de tenir clar que “la societat” som tots, cadascú de nosaltres entomant les respectives responsabilitats naturals i exercint-les. Sense necessitat de cremar res, però potser si traient de tant en tant el santcristo gros.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada