Follow by Email

divendres, 5 de febrer de 2021

ALGÚ ES GUANYA ENCARA EL PA AMB LA SUOR DEL SEU FRONT?

Segons el Gènesi “et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d’on vas ser expulsat: perquè ets pols, i a la pols tornaràs”. Caraina! Se’ns ha venut com una maledicció bíblica que es compleix cada per recordar-nos que som fora del “paradís”. Però, com que a grans mals grans remeis, i de la necessitat se’n fa virtut sempre que convé, els filòsofs i els científics han aconseguit capgirar el sentit d’aquesta parrafada, sentenciant que treballar és una obligació i a l’ensems un dret que dignifica qui l'exerceix honestament. Però, esclar, sempre hi han barruts, cada dia més per desgràcia, que se les apanyen per aprofitant-se descaradament del suor dels altres. I per arrodonir-ho, encara hi ha mofetes que en fan broma de tot plegat, inventant-se acudits tan poca soltes que, a vegades, ens fan riure per sota el nas sense voler. Per exemple: “quelcom de dolent deu tenir treballar, sinó els rics ja n’haurien comprat tots els números”. O aquest altre, que també es porta l’oli i supera l'anterior en cinisme: “mira si n’ha de ser de dolent treballar, que s'ha de pagar a qui vulgui fer-ho”.

Però la majoria ni s’ho pren a conya, ni se’n fa mala sang; en tot cas s’hi resigna, en la creença que tard o d'hora per li girarà la truita i podrà menjar pa sense suar gaire. Només els intel·ligents i els que toquen de peus a terra creuen encara en el valor de l'esforç, de la feina ben feta, de l’esperit de superació personal, que entre d’altres valors relacionats amb treballar, van conduir la nostra societat a cotes d'inestimable benestar, que s’haurien de recuperar sobretot quan toca plantar cara a l'amenaça de perdre-les per sempre. Per tant, en temps de pandèmia o de crisi, sigui el moment més adequat per fer pinya i empènyer el carro fora del pedregà, donant suport als emprenedors que no han dimitit ni renegat de la seva responsabilitat de lideratge, no regatejant l'accés a treballar a qui no vegi en el treball cap maledicció sinó una oportunitat per realitzar-se com a persona, obrint finestres socials per on entri l'aire fresc que doni vida a tantes il·lusions frustrades per manca de recursos però, sobretot, d’imaginació i d’il·lusió. Ojalà s’ho proposessin els candidats a governar el país, enlloc de perdre el temps fent-se retrets, escarnint-se i prometent als ciutadans llunes impossibles dintre coves foradats.

Alguns somiatruites abonen la idea que sota l’influencia massiva de la intel·ligència artificial en la tasca productiva - la robòtica per entendre’ns -, rescatarà la humanitat de la càrrega de suar la cansalada per “guanyar-se la vida”, mitjançant alguna mena de renda garantida per tal que la població que no estigui admesa en l’establishment tecnològic pugui subsistir dignament, sempre que no sigui massa exigent. No sóc un fanàtic del treball, però em sembla que els diners guanyats tenen molt més bon gust que els regalats. Fa temps que un d’aquests anàlisis sociològics tan espaterrants, en que hi tenen la mà trencada algunes universitats de ringo-rango, varen fer un seguiment de persones que havien guanyat feixos de diners a la loteria, arribant a la conclusió que després de no gaire temps l’efecte màgic de la seva sort havia desaparegut, i unes de les raons que posaven d’aquesta desinflada emocional era “haver deixat de treballar”. Segons sembla, doncs, el “dolce far niente” tan idealitzat no es correspon amb la felicitat estable.

Molts testimonis de supervivents dels camps d’extermini nazis o dels camps de treballs forçats franquistes feren palès que aguantaren ferms perquè només pensaven en continuar treballant, quan fossin alliberats, en allò que els hi agradava i que havien fet sempre. Moltes altres persones gaudeixen del treball en la mesura que els permet competir, persistir, aconseguir objectius concrets: ascendir a l’organigrama, superar les cotes de vendes, veure reconegudes investigacions, deixar enrere els rivals i ser recompensats pels seus superiors. De fet, el sacrifici de treballar els proporciona felicitat. L’escriptor André Gide resumia aquest estat d’ànim en una frase: “el secret d’ésser feliç es troba no en esforçar-se en el plaer, sinó en trobar plaer en esforçar-se”. Per suposat que la motivació econòmica és un al·licient per treballar, però no sempre hom treballa només per guanyar diners; hi ha gent que ho pot fer per amor a l’art o, encara millor, per ajudar desinteressament d'altres. Woody Allen ironitzava: “el treball és una invasió de la nostra privacitat, però reconec que en ocasions el sexe pot ser un substitut del treball”. Hi ha d’altres maneres d’aconseguir-la, però a la meva manera de veure, treballar és una de les activitats de l’ésser humà amb més possibilitats d’ajudar a sentir-se feliç i útil. Encara que es treballi per amor a l’art, a benefici d’inventari, com jo escrivint aquestes reflexions diàries. 

Cap comentari:

Publica un comentari