EN TEMPS DE PANDEMIA, QUI SAP SI UNES BONES SOPES D’ALL

Ho confesso, sóc consumidor d’alls. No diré compulsiu, però sí encaterinat de les seves moltes propietats beneficioses pel cos i fins i tot per l’ànima, considerant que la seva fortor potser allunya els mals esperits. En sóc conscient que no tothom serà tan benvolent, no en va es tracta d’un dels fruits de la terra més controvertits. En Cervantes, per no tirar més enrere, servint-se del Quixot com sempre per traspuar els seus propis sentiments, aconsellava a un Sancho Panza tot just designat com a governador de la Insula de Barataria: “… no comas ajos ni cebollas, porque no adivinen por el olor tu villanía”. En canvi, un altre clàssic de la ploma com l’Angel Ganivet, escrivia a les seves “Cartas Finlandesas” que els alls només es podien trobar a les farmàcies perquè se’ls considerava una planta medicinal. Tanmateix, en Josep Pla, que era de bon paladar i a la seva joventut de vida, coincidia amb el seu amic gastrònom, en Julio Camba, que els alls a la cuina són un ingredient meravellós però tan traïdor com delicat, ja que igual poden dissimular un mal guisat, com esguerrar el millor estofat.

La importància que se li dona a l’all en moltes civilitzacions és extraordinària, tant per les seves aplicacions a la cuina com, també, per les seves propietats terapèutiques. En alguns països, se li reconeixen influencies saludables, àdhuc quasi sobrenaturals, per curar determinades malalties, però i en la majoria de casos es deu més a l’experiència i saviesa dels vells que a la superstició. Esclar que el consum d’alls té un taló d’Aquil·les: deixa un alè que tomba d’esquena, segons com; el qual encara que es pugui neutralitzar mastegant un gra de cafè ben torrat, els que són de nas fi el noten igual. Potser per aquesta raó, en temps reculats es feia servir d’insecticida casolà, igual com una ceba esberlada a la tauleta de nit per alleujar els atacs de tos quan s'estava encostipat. Si fossin veritat tots els efectes positius de l’all, resultaria que com a desinfectant no té punt de comparació, i com a regulador de la circulació de la sang, tant si es peca de pressió alta com de baixa, és mà de sant. Tanmateix, facilita les digestions pesades, encara que sembli mentida, i resguarda la flora bacteriana de l’intestí, que vol dir que ajuda a anar de ventre amb regularitat. És depuratiu, antireumàtic i diuen que ajuda els asmàtics. Això sí, també diuen que les persones nervioses, delicades de païdor o que tinguin malalties de la pell millor que se n'estiguin de tastar-lo.

En resum, que poques pegues trobareu que se li atribueixin, més aviat tot el contrari. En ambients que fregaven la superstició, l'esoterisme i fins i tot la bruixeria, els sanadors hi recorrien per macerar o escabetxar potingues, o simplement per confeccionar amb els seus grans collars protectors dels mals esperits. I no parlem com engrescador culinari. Un trist pollastre rostit amb alls pot ser un plat per llepar-vos-hi els dits, per poc que el cuiner o la cuinera coneguin l’ofici. Uns alls tendres barrejats amb mongetes verdes en una amanida freda, poden entendrir-vos, i un truc tan simple com embrutar d’all la punta del ganivet, encomana a les carns rostides un toc de qualitat. I no diguem d'un plat tan humil com una sopa d’alls, aprofitant bocins de pa dur per no llençar res; us asseguro que pot convertir-se en una delicadesa, afegint-hi un simple raig d’oli i una branca de menta fresca, si la teniu a mà. Els francesos n'estan molt de la cuina d'all. Qui sap si perquè alguns dels plats que s’han afillat com a propis, en realitat ens els varen “robar” del nostre patrimoni gastronòmic, com ara la truita d’alls tendres que, segons diuen, va inventar un cuiner del rei Felip III, o l’allioli, del que tan fanfarronegen els marsellesos i en general les cuines marineres gavatxes, el varen copiar els cuiners del cardenal Richelieu quan el 1757 els francesos va conquerir Maó. En fi, jo hi crec i la practico, la cultura de l’all, des de fa no sé quant de temps i de moment no em queixo ni els que tinc a la vora tampoc. Si no cura, no mata, i és de llarg el millor “placebo” inofensiu que podem trobar. Tot és qüestió de fe i, aneu a saber, qui sap si la fortor d’alls espantaria el cony de virus de la pandèmia i passa de llarg de casa vostra mentre no arribi la vacuna. Si res més no, us ajudarà per mantenir la distància social i a no treure-us la mascareta per si de cas.