Follow by Email

dimarts, 2 de febrer de 2021

LES DADES D’USUARIS DE WHATSAPP OBJECTE DEL DESIG DE FACEBOOK

WhatsApp, la popular aplicació de missatgeria instantània té ordres de la seva empresa matriu, Facebook, de deixar-li maneflejar des de dilluns vinent les dades personals de més de 2.000 milions d’usuaris, amb l’excusa de “rendibilitzar” millor, des d’un punt de vista econòmic i comercial esclar, la privacitat de milers de milions persones que utilitzen confiadament els seus serveis. Per cert, què vol dir “rendibilitzar”? És sinònim de "manegar"? Sigui com sigui, per satisfer “la gana” del seu amo, WhatsApp necessita, per exigència legal, que els seus usuaris es deixin portar a vendre a Facebook; per aquesta raó, les darreres setmanes des de l’aplicació no paren de martiritzar-nos amb missatges emergents requerint-nos, sense donar massa explicacions, el nostre consentiment per modificar-nos les condicions d’ús i de confidencialitat. Sibil·linament ens adverteixen que qui no hi estigui d’acord a deixar-se “compartir”, és a dir: “grapejar” la identitat, haurà de buscar-se la vida a una altra banda de la xarxa. Podria ésser una alternativa enraonada i potser fins i tot ètica aquesta invitació a tocar el dos, si no fos per la posició de domini que exerceix l’imperi Facebook sobre la xarxa, de manera que qui no passi per l’aplanador deixarà de tenir accés a un servei imprescindible per a qualsevol usuari de telèfons intel·ligents. I si avui aquest dilema el tenen els usuaris de WhatsApp, demà els hi tocarà als d’Instagram. Totes dues aplicacions pertanyen a la mateixa matriu corporativa que porta tanta "gana" endarrerida.

Al cap gros de Google, Eric Schmidt, no va fer-li vergonya, vantar-se fa cosa de deu anys enrere, del seu poder fàctic: “podem saber on para cadascun dels nostres usuaris en un moment donat, on han estat remenant l’esquelet recentment i, fins i tot, en què pensen”. Un analista de Facebook va anar més lluny, fanfarronejant en una tertúlia televisiva: “... podem tranquil·lament predir si vostè deixarà la seva parella, o viceversa, inclús abans que vostès mateixos se n’adonin. Com? Doncs comprovant que comencen a obrir-se a relacions alienes al cercle social que comparteixen tots dos i que es van intensificant contactes amb una altra persona”. I per què pot ser possible aquesta fantàstica i fastigosa intromissió en les nostres vides privades? Doncs, francament, perquè companyies com Google o Facebook, no paren d’oferir-nos serveis gratuïts però no desinteressats per apropiar-se de totes les nostres dades, i després en un abús de confiança compartir-les amb tothom disposat a comprar-les pagant el gust i les ganes. I que d’aquesta manera compradors i venedors anant fer bullir l’olla. És evident que les “facilitats” que ens ofereixen des d’Internet per fer autèntiques virgueries no són de franc, i encara que no les paguem amb diners ens consten a la llarga molts dinars. No ens ho han explicat, però resulta que les nostres “insignificants” dades personals es cotitzen a l’alça en un mercat de depredadors sense escrúpols de la nostra intimitat.

Però per saber tantes coses de nosaltres i estar en disposició de mercadejar-hi amb aquesta informació, les companyies tecnològiques s’han escarrassat des de fa temps a teixir una teranyina tremenda per atrapar i emmagatzemar aquestes dades i mantenir-les al dia per a no perdre capacitat d’influència sobre els seus indefensos i refiats usuaris, i seguir creixent i ser més poderoses a la seva esquena. I com penseu que ho aconsegueixen? Doncs ensibornant-nos amb ofertes espatarrants de serveis i aplicacions gratuïtes, prou llamineres perquè caiguem de quatre potes com uns capsigranys en un parany tan ben parat que els hi subministrem voluntàriament, i fins i tot amb una ganyota de suficiència a la boca per ser tan llestos jugant amb la nostra tablet o mòbil intel·ligent, un colossal botí de números de telèfon, dels nostres perfils, dels nostres llocs de residència habitual o de caps de setmana, dels missatges que intercanvien, de l’agenda de contactes, de les fotografies que ingènuament guardem, de les compres que fem “on line”, d’informacions de tercers o d’empreses de serveis... Un botí de valor incalculable per qui sap com utilitzar-lo.

La Unió Europea, des de l’entrada en vigor del Reglament General de Protecció de Dades, el 2018, persegueix en teoria aquests estraperlo d’informació sensible, però en aquest joc del gat i la rata, o de lladres i serenos, resulta que, per desgràcia solen ser les rates i els lladres els que guanyen la partida. I més des que, per si no n’hi havia prou amb el negoci de les companyies ficant el nas en la vida privada de tots nosaltres, han envaït aquest paradís de la pirateria telemàtica uns fenòmens tecnològics anomenats ciberdelinqüents, que a base de fer xantatge i sabotatge a companyies, institucions i empreses aconsegueixen substanciosos rescats, per evitar que la preuada informació que posseeixen els hi quedi encriptada per sempre o sigui de domini públic, per delicada que sigui. I com podeu comprendre, les possibilitats d’aquests pirates de la cibernètica per fer mal són colossals: fins i tot paralitzant un país interferint els seus serveis essencials. El problema és aquests monstres són fruit del progrés incontrolat que hem abonat amb tota la inconsciència que dona el sentir-nos “poderosos”. Ja que no ens en podem deslliurar d’aquest tirania i dependència, només ens queda l’esperança de posar seny quan fem ús de les eines i joguines tecnològiques que ens han posat a les mans i que són imprescindibles per ajudar-nos a viure, procurant no donar informació que no ens agradaria sabessin els nostres veïns. No la podrem preservar tota, però almenys salvarem la més indiscreta, la que ens podria fer més mal. Hi ha un perill, però: que si les companyies s’adonen que els seus usuaris són massa reservats, potser “els serveis” deixaran de ser gratuïts.

Cap comentari:

Publica un comentari