Una ànima del govern diu que veu “necessari anar
aixecant certes restriccions” per “donar aire” als sectors econòmics més
afectats per les restriccions; l’altra ànima, li replica que no cal embalar-se,
escarmentada per la desescalada esbojarrada de l'abril passat. Però el govern
en versió col·legiada em sembla que malda per tornar a “la normalitat, encara
que sigui a poc a poc per a no engrescar una “quarta onada” del virus, si ens
relaxem massa. Ben al contrari del que pensa el col·lectiu “Cristianisme i Justícia”
que directament es desmarca d’un full de ruta que fixi la prioritat en
restituir "la normalitat" ventilant l'ambient, perquè opinen que tot
allò que representava la vella normalitat era, precisament, el problema de tot
plegat. Durant molts anys els de la meva generació vam pujar acollonits per la
por de perdre la feina i les quatre coses que posseíem, si no fèiem bondat: “no
facis”, “ no diguis“, “no et signifiquis” era la cantarella constant dels
pares, sobretot de les mares. Qui sap si “donar aire” a l'economia afluixant
les restriccions serà suficient per respirar prou, puix en realitat aquesta
crisi sanitària que passem no només té derivades econòmiques, sinó també
demogràfiques, ecològiques i, per damunt de tot, socials i morals. És una crisi
de civilització, una crisi de la humanitat. Si no ho volem entendre així quan
més aviat millor, poc ens en sortirem per trobar la solució adequada.
Un dels ideòlegs de “Cristianisme i Justícia” és el catedràtic Oscar Mateos, de la Universitat Ramón Llull, que ahir va presentar una proposta de nou contracte social post-pandèmia, convidant a convertir la por i el desassossec que ens encarcara el coratge en un projecte col·lectiu il·lusionant i transformador. En temps de la “normalitat” antiga, la banca es va aprofitar de la legítima il·lusió de tot bitxo vivent per ser amo del seu piset i potser d’un apartament per estiuejar, de poder-se canviar el model de cotxe cada cinc o sis anys, i d'anar de vacances a Cancún o a les quimbambes almenys un cop a la vida; tot plegat, esclar, al preu d’endeutar-se fins a les celles. I els governs miraven cap a una altra banda per no aigualir la festa als que pensaven viure a Xauxa. Fins que la bombolla va fer un pet com una gla, i va deixar tirada molta gent als peus dels cavalls de la crisi i després de la pandèmia per acabar-ho d'arreglar, amb la pell i l’os en molts de casos que s’havia estirat més el braç que la màniga quan tocava estalviar i no malgastar, tant les famílies com les administracions públiques. Per aquesta raó, molts que varen quedar ben escarmentats desconfien de “l’aire” que se’ls vol donar per, simplement, recuperar el delit per recuperar la vella normalitat, un cop recautxutada i treta la pols.
“La pandèmia – segons la proposta d’aquest col·lectiu de qui us parlava al començament– ha representat un xoc enorme, en múltiples aspectes, però també té de positiu que ha deixat un important valor afegit: la resiliència i la capacitat d’adaptar-se als imprevistos... Les crisis, per més negres que siguin, solen obrir la finestra a aquell minut de lucidesa necessari per prendre consciència política i social per engegar els canvis que la societat necessita, el primer dels quals substituir urgentment el “jo” pel “nosaltres”, per salvar tanta desigualtat, precarietat i falta d’horitzons vitals que devaluen la nostra democràcia”. I per rematar el suggeriment d'un nou contracte social que exigiria decisions polítiques valentes, coherents i amb sentit comú, dues preguntes que llanço al vent per qui vulgui reflexionar-hi:
¿Quina quantitat d’hiperconsumisme pot trascolar el
nostre planeta sense prendre mal definitivament?
¿Quin cost polític, social, econòmic representa per a
la societat que la classe política maregi la perdiu enlloc de posar-se a
treballar de seguida per planificar una “nova normalitat” sostenible, i perdi
el temps agafant-se-la amb paper de fumar, en comptes de bastir un govern sòlid
i cohesionat i anar per feina?
Les crisis pandèmiques són cícliques i cada vegada seran menys excepcionals, pensem que només de malària o de sida era "normal" que la dinyessin anualment gairebé dos milions de persones. El problema amb el covid-19 és que ens va enxampar quan començaven a desenganyar-nos de la bondat de la globalització i l’economia mundial estava tensionada per un colossal reajustament de la producció a escala mundial, en part degut a l’expansió comercial de Xina i a l’accés a noves tecnologies. Per exemple, quan en Ford va construir la seva primera fàbrica, tots els components del cotxe es produïen a les rodalies; avui, en canvi, es fabriquen a la quinta forca, de manera que cal una logística perfecta perquè la cadena de producció no pari, ja que l'inconvenient més gran de la globalització és la interdependència. I, de moment, aquest model sembla que ha quedat tocat de mort amb l'experiència de les restriccions en la mobilitat. D’aquí ve que, a la meva manera de veure, caldrà bastant més que “donar aire” i potser sí que fora necessari que la nova normalitat no sigui una simple calca de l'antiga, amb diferències tan anecdòtiques com l’ús de la mascareta fins qui sap quan o que s'acabarà imposant un salconduit sanitari per anar pel món, perquè en donin feina o es pugui circular lliurament per tot el món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada