Penso que fora una bona experiència, per començar-ne a enraonar en serio del problema de la vivenda, sense dir bajanades, parlar a la babalà o a séc de paladar. Des del col·lapse de la bombolla immobiliària, cada mes s’estan tramitant un disbarat d’execucions hipotecàries i de llançaments per causa de morositat sobrevinguda, deixant de banda les ocupacions il·legals que són figues d’un altre paner. Avui sobre el que us proposo reflexionar és si és moral i ètic que una societat simplement civilitzada - deixem de moment la democràcia de banda -, toleri que persones humanes perquè s’han quedat sense ingressos siguin privades d’un sostre on viure amb dignitat. Després, si voleu podem fer-hi entrar la democràcia i preguntar-nos com un estat democràtic no troba temps per legislar totes les normes legals que calguin, per aconseguir que el dret constitucional de tot ciutadà a disposar d’un habitatge digne no sigui un brindis al sol o simple paper mullat. En una societat de les meravelles com la del segle XXI, en que pràcticament fites que semblaven impossibles les tenim a l’abast de la mà, trobo inversemblant que no s’hagi trobat una solució legal per un problema que seria tan senzill de resoldre, sempre que hi hagués voluntat de fer-ho.
El remei pel càncer encara no el tenim, però cada vegada els científics s’hi acostem més, precisament gràcies a la multiplicació de molts d'esforços de flaquesa per avançar en la recerca. Resoldre la qüestió de fer realitat el dret a l’habitatge em penso que no deu ser tan complicat com trobar el desllorigador del càncer, que no depèn només de la voluntat i els coneixements dels investigadors sinó en part de la sort. En canvi la sort no impediria que, si se’n tinguessin ganes de veritat, solucionéssim per sempre la qüestió de l’habitatge. Que quedi clar, abans de seguir l’argumentació, que no abono una política de barra lliure en matèria d'habitatge, sinó de justificar que aquelles persones que en un moment donat, per quedar-se sense feina, per emmalaltir o per altres circumstàncies sobrevingudes s’hagin quedat temporalment sense recursos per complir amb les seves obligacions hipotecaries o per pagar el lloguer, no hagin de marxar de casa seva. Em refereixo, per tant, als casos d’aquelles persones complidores i honrades que de sobte no estan en condicions de continuar sent-ho, de complidores. Per tant, no parlo dels que escullen viure sense donar cop i que, a més, tenen les “galtes” de pretendre que la societat els mantingui.
Els relats dels que es queden al carrer per les causes esmentades abans fan paleses trajectòries vitals diferents en les formes, però idèntiques en el fons. Darrera cada desnonament de persones que no compleixen amb les seves obligacions, no perquè siguin uns desmanegats sinó perquè no poden, hi hauria material suficient per dibuixar la imatge dramàtica de la nostra societat: relacions familiars esquerdades, estabilitat laboral empassada per qualsevol crisi, empreses i negocis en fallida, llargues malalties que deixen indefens econòmicament qui les pateix, ésser víctima d'estafes financeres... Totes les històries tenen el mateix fil conductor i la mateixa conseqüència: la desesperació per haver perdut la feina, pels deutes que s’acumulen, per la incertesa sobre el futur que els espera, per la impotència davant la manca de resposta adequada de les administracions...
¿Per què els governs haurien de legislar normes per reconduir aquestes situacions i evitar ensorrar les persones desnonant-les? Doncs perquè la majoria de governs, en les èpoques de vaques grasses venien a tort i a dret el miratge de fer creure que es podia viure per damunt de les possibilitats, i perquè quan vingueren maldades resulta que no havien previst escapatòries, segones oportunitats, alternatives, en fi, abans de fotre la gent al carrer. ¿Què és molt complicat trobar-hi solucions, tenint en compte que hi ha molts interessos barrejats? No en dubto pas, però pel que es vol s’és prou espavilat per fer jocs de mans. Només faltaria proposar-ho i posar fil a l’agulla, això sí, amb imaginació i sense prejudicis. Estalviar o allargar solucions per un problema social tan greu, pot acabar fent que ens costi molt cara la mandra d'agafar el toro per les banyes. A vegades, volent-se estalviar maldecaps prenent decisions resulta que costa més el suc que els moixons. Aquest matí que ens hem llevat plorant el poeta Joan Margarit, acabo la reflexió amb una frase d’un altre poeta, l’Ernesto Sabato: “Cada mañana, miles de personas reanudan la búsqueda inútil y desesperada de un trabajo. Son los excluidos, una categoría nueva que nos habla tanto de la explosión demográfica como de la incapacidad de esta economía para la que lo único que no cuenta es lo humano”. Doncs això que us deia, que cal fer polítiques que posin sempre els interessos de les persones en primera fila de l'ordre de prioritats, sobretot si volem assegurar pels nostres fills un futur sostenible i no pas salvatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada