POTSER QUE LA CRISI DELS QUARANTA L'ENDARRERIM ALS CINQUANTA

L’evolució de la societat on la incorporació al món laboral, l’arribada dels fills i l’esperança de vida endarrereixen la maduresa, potser també s’hauria de posposar a la cinquantena, la típica crisi de quan un té la sensació de superar l’equador de la vida. Quan s’han bufat les quaranta espelmes del pastís d’aniversari, per algunes persones començava un període d’introspecció que no sempre fa feliç, almenys fins que no s’ha passat el sol. Tot just cauen a les sàrries les quaranta castanyes, s’enceta una etapa de la vida que sol caracteritzar-se per la necessitat de fer balanç de l’evolució personal, del grau de maduresa adquirit, en definitiva, de l’enriquiment interior. Encara que sigui un mantra recorrent, no és cert del tot que afegint anys a la vida un es torna més savi, perquè la saviesa no depèn dels anys que es tinguin, sinó de com s’hagin aprofitat i administrat les experiències trascolades fins a la quarantena, per trempar el caràcter i la voluntat. A partir dels quaranta, un té la percepció d’haver arribat a mig camí de la meta: la vida ja està encarrilada més o menys bé, sense massa sotracs, i comença aquella etapa en que hom hauria d’escoltar més el cor que no pas enterbolir-se el cap amb preocupacions innecessàries.

Però avui en dia com que els cicles vitals sembla que s’han endarrerit, perquè precisament l’esperança de vida s’ha allargat, l’aparició d’algunes emocions i sentiments també s’han retardat. Els joves d’ara no s’enfilen per les parets, com fèiem els seus pares i avis en tornar de la mili, per aparellar-se aviat per viure l’emoció, la passió o el sexe amb tots els permisos i benediccions. I com que els generacions reculades no ho tinguérem gens fàcil per trobar referents on emmirallar-se en hores baixes, sovint es refugiaven en les novel·les, en la literatura o en la poesia; és a dir: en la ficció d'un món virtual tan ple d’emocions i fantasies com les que ensibornen el jovent d’avui, des del màgic univers d’internet. Però, després de totes les experiències viscudes, dels alts i baixos, dels èxits i els fracassos, quan s’arriba a la quarantena hom ja hauria d'haver aprés que l’única felicitat que importa és la que es duu a dintre. Cadascú ha de conviure amb el seu món interior i les crisis són com la nit, s’han de deixar passar fins que es faci de dia; és l’equilibri natural de la vida. I estic convençut que la forma més segura de créixer fort i valent, és patint una mica. Quan un és feliç es limita a gaudir de la vida, però és quan passa per moments delicats i compromesos que es posa a prova la teva capacitat de resiliència. Ja ho deia en Picasso: un és jove fins que es mort.

En el fons, en què consistia la mal anomenada crisi dels quaranta? Doncs que en una societat on la joventut estava sobrevalorada, les persones que apuntalaven la seva autoestima en l’aspecte i energia física els hi semblava que en bufar les quaranta espelmes començaven a anar de capa caiguda. Els francesos, que en el fons són uns poetes, de la crisi dels quaranta en deien: “le démon du midi”, és a dir, el dimoni de la mitja vida. Els homes noten aquest síndrome en veure que la potència sexual no és la mateixa que quan tenien vint anys, i es deprimeixen i passen un dol; però, no s’adonen injustament que la crisi de la dona que traspassa la quarantena és més fotuda, perquè s’enfronta amb una pèrdua més dràstica i irrecuperable: la fertilitat. I en aquest aspecte s’ha de reconèixer que l’home peca de poca sensibilitat, massa pendent sempre dels seus propis problemes per empatissar amb els la parella que, tant com a ell, ensumar la vellesa a la cantonada no li fa cap gràcia.

¿Com evitar, doncs, la crisi dels quaranta o dels cinquanta, si és que accepteu la teoria d’endarrerir la clatellada? A la meva manera de veure només hi ha una recepta: mirar enrere i valorar el què s’ha aconseguit fins aleshores. Potser no sempre la collita es correspongui exactament amb els plans que hom s’havia fet durant la joventut; però, el que importa en arribar a la cruïlla generacional no és sentir-se fracassat per no haver assolit un ple absolut en el capítol de propòsits, sinó en tenir el seny i senderi suficients per conformar-se amb un sentiment optimista: no ens ha anat tan malament, caraina! Si la gent que es queixa de no tenir sort fes un repàs objectiu de la seva vida, arribaria en la majoria dels casos a la conclusió que ha estat molt més afortunada del que sembla a simple vista, ja que les coses podien haver anat molt pitjor i gràcies precisament a que han tingut sort no ha estat així. I deixem-nos de tantes punyetes, que qui dies passa anys empeny i que l’objectiu de la vida no és “no envellir”, anant en contra d’una llei de vida, sinó treballar per envellir no envejant el miratge d’una joventut impossible de recuperar, sinó gaudint plenament d’una vellesa que pot ésser esplèndida si sabem conviure amb els inefables i característics “si no fos”.